DITS DE PIANISTA

El pianista s’escalfa les mans abans dels primers exercicis. No hi ha ningú a la casa, llevat de la dona de fer feines, silenciosa de mena. Sent prou bé el frec de les mans i la calma de l’estança que concita  sorolls amatents, gens contaminats. I cau en el compte que sense aquella quietud que sembla alentir el temps tindria molt difícil preparar els concerts. I també ser ell mateix sense intermitències. Necessita  aquell espai no bel·ligerant i aquell temps gens competitiu per poder expressar sense tebiors allò que sent a dir als compositors que més el colpeixen. I a pesar de tot, en aquell escalf previ als exercicis sobre les tecles, el pianista té el cap a una altra banda. Les tirades dels pensaments no van de partitures, avui, tocats pel ressò de la lectura d’anit. Just rebre el correu de l’amic de qui feia setmanes que no en sabia res, s’hi tirà a sobre amb impaciència infantil.

I en sortí amb els dits enllepolits:

Els camins s’assilvestren, s’encuneten
i s’analfabetitzen acceptant
la militarització del seny,
que vol posar guerrera als sentiments.
Pacificam la cremor del desig
a bastonades de velocitat
i a ràfegues dòcils de lleugeresa
quan reclama atenció perdurable.

Pretenem, sense èxit, torpedinar
el temps que tot s’ho mira amb indulgència
des de l’arenal en què hem convertit
els espais naturals de les besades.

Miram sempre enfora, lluny, oblidant
que més enllà de les mans i dels mots
receptors dels batecs tot és incert:
sols la parla i el tacte ens certifiquen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *