Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

1 de juny de 2006
6 comentaris

L’encantador de serps

Tenim Zapatero per anys. Acaba de noquejar Rajoy en el Debate del Estado de la Nación. Ells tenen Estado i són Nación. Nosaltres no tenim Estat, i la Nació apareix en l’Estatut reformat amb tones de maquillatge. Anit, el president espanyol, en l’entrevista de Mònica Terribas, als jardins de La Moncloa, va afirmar que té un “profund respecte” per la “identitat nacional” de Catalunya.

El que no s’ha respectat és el text aprovat pel 90% de diputats del Parlament, en què apareixia de forma clara i inequívoca que Catalunya és una Nació. Apareix al preàmbul, amb uns equilibris literaris per restar valor polític i jurídic a la declaració identitària nacional del parlament català. A l’articulat de la reforma estatutària, el terme Nació desapareix i es dóna pas a subterfugis diversos per eludir reconèixer-la. Zapatero justifica aquesta esporgada (fins un 65% dels articles modificats, segons li va retreure la incombustible Terribas)  dient que s’han “desatado nudos”“mejorado el texto” per tenir “garantias que no tengamos conflictos”. Encara li haurem de donar les gràcies.

Zapatero és un encantador de serps. No va variar el seu somriure ni va deixar de transmetre talante a l’hora de dir que ha complert el seu compromís del Palau Sant Jordi, d’aquell 13 de novembre de 2003. “No me comprometí a dar apoyo a un estatuto a ciegas”, va dir. El president espanyol nega la major, per tant. Sí que ha complert la paraula donada. Segons ell, és clar. El més greu del cas és que a base de repetir-ho una i mil vegades a través dels mitjans públics catalans i en els mítings del PSC (el següent serà diumenge a Lleida, on, per cert, el TGV arriba com arriba) acabarà arrelant entre determinada població que, efectivament, aquest home ha respectat l’Estatut del 30 de setembre de 2005. I això, com ja se sap, no és veritat.

L’operació Voy-a-caer-bien-a-los-catalanes dissenyada pel triangle Moncloa-Ferraz-Nicaragua conté la previsible dosis de complicitat amb el Principat (frases com “Catalunya es solidaria” o “El Estado tiene que responder con la financiación suficiente para Catalunya” són un clàssic), el típic atac al PP (sense esmentar-lo, va criticar Josep Piqué per haver demanat un acord postelectoral amb CiU, malgrat que els nacionalistes demanen el “sí” i els conservadors estan pel “no”), les promeses de dubtós compliment (“En 7 años las inversiones han de nivelarse con el PIB de Catalunya” i aquesta és bona: “Publicaremos las balanzas fiscales”), passant per l’inoportú assumpte d’Iberia, que vola de Barcelona per no tornar i endur-se rutes amb prop de mig centenar de ciutats importants del món (“Estoy a favor de la descentralización del sistema aeroportuario y de la participación de la iniciativa privada”).  

La realitat, senyors i senyores, és que dos anys després de govern Zapatero aquí no hem vist les balances fiscals per enlloc (el conseller Castells i el ministre Solbes es contradiuen, fent cadascú el paper que té assignat) i mentrestant ni l’Estat executa les inversions pressupostades ni aquestes s’acosten al PIB català, sinó que oscil·len l’espanyol. La realitat és molt tossuda, i Iberia s’endú rutes mentre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona pidolen des de la més absoluta impotència. No havíem quedat que l’aeroport seria traspassat a Catalunya al marge de l’Estatut?

La realitat, també inoportuna en aquest cas per al govern “amic”, és que han d’enviar guàrdies civils novells a corre-cuita per aturar l’onada de robatoris a les comarques meridionals i el sud de la demarcació de Barcelona perquè en el seu moment van concedir totes les peticions de trasllat als agents que s’haurien d’haver quedat fins l’endemà que entrés l’últim mosso d’Esquadra allà on el model de desplegament ho fixés. Però van marxar abans d’hora, i la fugida policial ha estat directament proporcional (mal els pesi) a l’arribada de delinqüència, amb un format fins ara inèdit i inquietant. Violència excessiva i gratuïta, segrestos exprés, etc.

En la Catalunya en què el TGV arriba a pas de tortuga, amb problemes seriosos d’infraestructures (Zapatero es va atrevir a esmentar la idea “Liberación de peajes”) i sense una millora tangible del finançament amb l’Estatut reformat (el president espanyol va ser incapaç de donar cap xifra, adduint que el que importa és el model perquè la xifra serà variable) tindrem més autogovern, això sí. Ja fa temps que el concepte autogovern, sense més, no fa trempar la gent. Autogovern sense garrofes, malament. Autogovern sense competències ni sobirania, tres quarts del mateix.

Mònica Terribas ha fet una bona entrevista a Zapatero. Llàstima que no li hagi pogut passar el tall del míting del Sant Jordi, però ha estat incisiva i respectuosa equilibradament. Aquest matí sabrem quanta gent ha vist l’entrevista per TV3. La periodista l’han interpel·lat perquè donés explicacions del pacte de La Moncloa amb Artur Mas, i de la foto política que ha desembocat en l’enrenou de crisis de govern i eleccions anticipades. Zapatero justifica el pacte amb Mas dient que van ser els partits catalans els que van triar la fórmula negociadora, i amb això té raó. L’individualisme de CiU per afany mediàtic i un PSC camaleònic (Miquel Iceta s’asseia al costat del PSOE en la taula negociadora)  van trencar la unitat del quadripartit català, dipositari d’aquella il·lusió col·lectiva del 30-S. Zapatero es va aprofitar del campi qui pugui català, i va optar per tancar l’acord amb els partits que tenen el 50% de la representació al Parlament de Catalunya: CiU i PSC. Els dos grans partits catalans, ha dit. Amb el PSC no li calia tancar res, perquè es faria el que ell volgués. La pressió demoscòpica i l’alè conservador al clatell socialista eren raons de pes. Amb CiU, un cop esporgat el text, només era qüestió d’escenificació. Una escenificació que marcarà el referèndum del 18-J i el cicle polític que s’obre, amb les eleccions al Parlament que Pasqual Maragall es resisteix a convocar abans de les vacances d’estiu.

Precisament de Maragall, ha passat de puntetes amb delicadesa i ha afirmat que és el President de l’Estatut, l’artífex de tot plegat. Tothom sap que Maragall ha estat intencionament absent de la negociació estatutària, perquè es va decidir que seria l’Estatut del Parlament en el seu conjunt i no l’Estatut del Govern de Catalunya. Mas s’ha cansat de retreure-li això, al President. Però ara toca concedir-li aquest immerescut reconeixement, encara que sigui per aconseguir una jubilació política recipitada. Terribas l’ha punxat. Qui serà el candidat? Qui vulgui el PSC. Sacrificarà un ministre? “Soy quien tiene la mejor opinión del ministro Montilla“. Com diria Mas: Chupa del frasco, Carrasco! 

En acabar l’entrevista, Zapatero s’ha permès de fer broma sobre la seva afició blaugrana, i Terribas li ha tret una altra de les icones progres catalanes i símbol del PSC: Serrat.   

Accidents d’una campanya maleïda

Aquesta mitjanit comença formalment una campanya que fa dies que està en dansa. El Govern haurà de cedir definitivament davant de la decisió de la Junta Electoral Central, que li va tombar la campanya institucional, i finalment no podrà convidar a la participació. El Suprem no correrà pas, i serà mentre la campanya estigui en marxa que decidirà sobre el recurs del Govern. Esquerra ha anunciat tolerància zero amb els consellers que demanin el “sí”, aprofitant el seu càrrec públic encara que l’acte sigui de partit i no estrictament institucional. Antoni Castells ha estat el primer a rebre, i el PSC ha trigat poc a justificar-ho. Però fa dies que tots els consellers socialistes fan apologia estatutària, barrejant partit i institució, tal i com va anunciar Maragall que succeiria.

Controvèrsia amb l’altra campanya: la del partit

La insistència del PSC en centrar l’eslògan de la campanya en el PP indigna els conservadors i genera un mal rotllo poc habitual en l’oasi de la política catalana. Sembla més interessat a importar a Catalunya la visceralitat de la política madrilenya que el propi PP. Això inclús desagrada a Felipe González.

Nou bloc de l’Estatut

Com que no n’hi havia cap, de bloc o web en contra de l’Estatut que es vota el 18-J, aquí en tenim una altre. Es tracta de Va d’Estatut, un bloc que ja he incorporat entre els enllaços de la campanya pel referèndum. A excepció de la web dels socialistes i de la plataforma de l’Estatut, jo sí, tota la resta a la xarxa és pel “no” [us recomano aquest article de No a l’Estafatut]. I no falten iniciatives curioses, com la d’aquest Rap de l’Estatut, o polèmiques pels canvis sobtats que fan determinades enquestes de mitjans tradicionals amb versió digital.

Els polítics que fan campanya des del bloc

La majoria de polítics i militants aprofiten aquests dies els seus blocs per fer campanya. El defensors del rebuig a l’Estatut reformat són més actius, segurament. Hi ha un sector jove, bàsicament de les JERC, que és molt dinàmic i agita la xarxa per mantenir la moral de la tropa alta. Des dels enllaços d’aquest bloc podeu accedir-hi a tots ells.

Amb aquesta tercera anotació, el republicà Antoni Soy està destacant amb el seu diari de campanya blocaire. L’altre polític d’ERC que dinamitza força el seu diari a la xarxa és el senador Miquel Bofill o el militant masnoví Isaac Garcia, amb aquest bloc.

Aquests dies de debat de política general al Congrés calia consultar els blocs de diputats que han estat atents a la xarxa, i han dedicat temps a comentar les seves impressions gairebé des de l’escó. Els socialistes Rafael Estrella (aquí), Manuel Mas (aquí i també aquí) i Lourdes Muñoz (aquí i també aquí), el convergent Jordi Xuclà (aquí) o la republicana Rosa Maria Bonàs (aquí) són els més destacats.

Incorporacions de Torroella de Montgrí i Llucmajor

He incorporat alguns blocs socialistes als meus enllaços. Surten com bolets. Comento el bloc de Joan Margall, regidor i portaveu d’UPM a l’Ajuntament de Torroella de Montgrí. Serà candidat a l’alcaldia el 2007. Margall és afiliat de Ciutadans pel Canvi.

L’altra incorporació també és socialista, de les Illes. Països Catalans polítics a la xarxa! És la regidora i candidat socialista del PSIB a l’alcaldia Antònia Maria Caldés, que té aquest bloc.

Com que a les Illes hi ha hagut molta moguda, arran de les dimissions de càrrecs del PSM, alguns d’ells blocaires, us recomano aquest enllaç amb el diari del republicà Amadeu Corbera, que està fent un recull d’entrades sobre la gestació d’un Bloc nacionalista i progressista per anar plegats a les eleccions del govern balear.

  1. Amb la legalitat vigent no havera pogut existir mai estats democratics.

    Les nacions amb estat propi van tindre que primar la legimitat democràtica com a nació amb el dret d’autodeterminació, front a la legalitat vigent que l’aufegaba.

    L’Estat espanyol te totes les característiques per ésser un estat semblant a la Confederació Helvètica de Suïssa. I si no fa aigües per tots els costats i pot portar l’autodeterminació.

    Però amb el politics messells que tenim, com no veuen cap amença real, juguen al dominó amb nosaltres. 

  2. El "tren d’alta velocitat" no és que, segons dius "arriba com arriba" a Lleida. Sinó que va on va o no va on no va. És per als madrilenys que van a gaudir a Lleida-Pirineus. Fa riure.

    De la resta està tot dit, si no podem destapar que volen convertir Catalunya en una sucursal espanyola estem perduts. No toca més remei que dir no i després tot caurà com fruita madura, aquells préssecs amb la pell tan fina.

    Endavant Saül! 

  3. El problema és que, com a bon estratega, les publicarà quan s’hagi aprovat l’estatut. LLavors podrem plorar però no renegociar. Compte amb aquest paio que, juntament amb en Rubalcaba, fan un duet letal.

  4. Abans de res he de dir que ni hi vaig perdre ni un minut veient la "entrevista" al presidente del govern de l’estat, que jo en diria publicitat o propaganda, des del punt de vista comercial o política respectivament. Tenia coses més importants per  fer i n’aprofitar el temps.

    Solament dir que a més d’un mentider compulsiu és un cínic en grau màxim.

  5. La victòria del sí al referèndum, que dono per descomptada, espero que serveixi perquè abandonem d’una vegada el frikysme en l’independentisme. Fora Carod. Fora Puigcercós. Visca Carretero.

  6. Dieu-me cínic, però sempre he dir que els sociates són extremadament perillosos.

    Aquest tio em fot més por que l’Aznar, perquè hi ha molt catalanet babau que se’l creu, si aquesta gent arriba a la majoria absoluta ja ens hi podem arremangar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!