marginàlies

Sota l’arc –del cel, no de triomf-, atupat i tot vull fer pactes de ca amb aquests clapits continguts que disculpar volen la merda que els envolta. Muntanyes de detritus orgànic que pengen cortines de plom a l’aire que fa de cimbell a la memòria. Ni que sigui per fer-me avorrir dels cans.

Pujaré a bord, no us amoïneu, bordant com m’ha ensenyat a fer-ho la vida mòlta per la por a fer-se notar: sense importunar gaire, a gola closa per no mostrar la boca desdentegada, virtuosament eixuta, santament sanada.

Duc escrit al front, com un senyal de naixença, que som l’au cega de la tristura que vola baix, com l’esperança, a l’encontre de peus maçolats per alar-los l’extenuació.

I en ple vol, sentint endins el vertigen del funambulista, em deman debades a quin norai m’ha amarrat la barcassa bucanera el deler de ser per sempre, escaridament i plena, el corcoll d’una mirada?

I tanmateix no me’n penedeixo gens de no voler viure a risc d’aventura: la tesor dels calabrots m’allibera.

I des de la plenitud d’aquest benestar, em puc permetre el luxe de veure el geranis que sembren els llavis acabats de besar.