marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de gener de 2009
1 comentari

LA PARET QUE EMPARA

Parlem del que no sabem sense dissimular, per ventura així l’empegueïment podrà fer un téntol. És així que escolt la meva pròpia veu, agotzonat rere la paret seca que tot m’ho empara. I m’amenaça. I em desafia. I em condemna. Renega de mi. I se’n va. I retorna el cavall de cartró esbudellat i la pepa de la germana lligada al capçal del llit. M’assec per permetre que la memòria faci un tomb i proscrigui els colors i les paraules proparoxítones; i la colònia d’espígol del vent que aixeca els coberts dels sestadors.

L’aigua crida més aigua per vessar-la als embornals sense lluna mentre un cor de diables, cantant com déu, s’embadoquen davant la Seu. Retorn a la casa del poble i no m’atur fins que som al cap davall, al fons de tot, al cul del corral, fins a tocar la figuera. L’arbre. El cimal del penjat. I torn a recitar el vers: “El garrover del lladre no admet aspirants al suïcidi”. Des que me’l digueren per primer cop, els aniversaris vénen amb taüts i banda de música. He de fer quelcom: res, per ventura. Mirar de regalar-me una paraula mai no sentida o una olor nova, escarrassadora. O escriure allò que no està escrit, encara, perquè sigui dit sense que ningú ho escolti. I tot per fugir de l’ofec.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. … cantant com déu davant la Seu…Nosaltres pens que hem d’estar preprats per a córrer i per a alenar des de totes les posicions possibles, com els pins devora la mar.
    Salutacions cordials
    M A Moyà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.