marginàlies

El panorama de veus mai no és el que plau ni caldria. El dibuixa molt millor el vent -huracanat a ratxes- que descapella cases grans i deixa morts d’infants sense necessitat. L’engrut domina l’expressió dels ociosos i dels arrogants, i els dits de front dels savis es fan servir de mur per a grafits. Hi ha ordenances municipals que regulen aquesta pràctica ben poc edificant. La pell esponjosa de l’enteniment (exsudant, inspirant), a cops de beneitures, sedants i altres decretades amb baioneta, comença a ser cuirassa impermeable, ininflamable.

BHO ja signa com a president dels EUA i ben pocs recorden Martin Luther King. El mes d’abril farà quaranta-un anys que el mataren i d’ell només un grapat se’n recorda que va tenir un somni. El vent cald segueix el seu antull devastador espantant les criatures, l’aviram i els fars. La seva devastació apreua les rogatives perquè cessi de fer mal. La convicció dels pregants, però, és escanyolida. El panorama de veus m’infla a tapamorros. Sols els esbarts d’estornells que desafien la ventada m’humitegen la gola. Ells ja són aquí i jo encara no he aclucat cap ull. Em pos, altre cop, l’antifaç i els taps a les orelles per espantar els brams de l’aire. No arruixaré les veus de cascall, però no m’hauré d’acarar amb els seus ulls arenats.