marginàlies

La badia, a l’hora de dir l’àngelus del migdia –la seva àvia mai no es perdia les tres invocacions angèliques- hom diria que agenciava seny i calma per no haver de tractar tanta porqueria. Se la mirava, a la badia, des de la terrassa de la casa que heretà de son pare, i aquest del seu, i l’avi del besavi. Una casa gran i freda més plena de resos que no de paraules: tenir de veí un convent de monges de clausura comporta aquestes incomoditats. Veu sortir un veler de la rada i es demana què passaria si partís, si deixàs de percebre la mar com una trava. ¿Li havia arribat l’hora, potser, de reunir els punts capitals d’allò viscut en aquella casa, de les paraules que hi havia trobat i de les lectures que hi havia perdut; de les vides que el visqueren i dels sentiments que hi amagà? ¿Era el moment de fer-ne un bolic, amb tot això, cremar-lo en el jardí com si fos una pira i ell partir sense equipatge mirant ull per ull l’única màcula del cel d’aquest migdia que tenia el vent de jornaler?

Mirant aquella mar entenimentada i fent cas a aquests impulsos se sentí el ventre inquiet. I de la inquietud n’emergí l’enyor: tanmateix és cap a ella que vol retornar per mirar-li amb precisió de tomografia la seva veu, aquell aire modulat que li encrestava el desig de no ser res més que carn encesa. Junts visqueren al límit, a una velocitat de vertigen, posant a prova tota mena de resistències corporals. Fins que es trobaren en ple desert, només ells dos i el foc del sol que els calcinava el tacte i l’instint de la selvatgina. Se’n sortiren no sap com però ella se’n tornà –l’avorriment me mata, li digué- i el deixà sense veu. I sense la seva veu reactiva ni el bellugueig de la rada li fa volar els estels de l’ànsia. A l’hora de partir, tornà a sentir el que li digué l’àvia del llit estant dies abans de morir: cada finestra que es tanca al migdia es una grapada de llum que es malmet.