marginàlies

Barack Hussein Obama –BHO per als de casa i amistats- ens crida a l’esperança, i de l’extenuació estant la convocatòria arriba en forma de xiuxiueig; o en tot cas, com una melodia enganxosa. I de la forma com ho transmeten els mitjans de comunicació, sembla més una ordre –del cèsar o del messies?- que no l’avançada d’una estratègia amb cara i ulls per sortir de la precarietat extrema que ens escanya. No obstant, d’acord. Està bé: som-hi, que ens apuntin a la confiança amb el benentès que ens costa ser
confiats. Tanmateix, encara donam corda als estels dels somnis i faríem moneda falsa per ser tan seductors com els miops o tan agressivament elegants com les panteres. I subscriuríem hipoteques d’alt risc per poder adquirir la determinació de la formiga o l’agilitat fatxenda de la sargantana. Qui no
voldria ser cuc de terra, que amb la seva particular forma d’alimentar-se renoven el sòl, remouen el terreny i, per això, són capaços d’enfonsar amb una lentitud exasperant moles o menhirs?

I parlant de terra i d’esperança, i d’un negre president dels EUA, param a Àfrica, a l’abandonament africà. Hi param perquè és la casa pairal de la nostra espècie i ens importen un rave els carnatges que l’ensagnen . Som sentimentals fins a un cert punt, és clar. I seguint aquest fil de seda d’un pensament en hores i defenses baixes ens trobam amb el segon centenari del naixement de Charles R. Darwin i en els cent cinquanta anys de la publicació de “L’origen de les espècies”. El savi Darwin, a part de recordar-nos d’on venim, com hem arribat on som i d’esnifar rapè, creia que tots els éssers vius, com a norma general, havien estat creats per fruir i ser feliços. D’acord, està bé. No és cap teoria, però ho acceptam com a principi.