marginàlies

M’he aixecat més tard del que volia i segurament per això tot anirà de folondres, avui; a rodolons. La cussa ja no podia més i m’he hagut d’afanyar. Per tal de recuperar una embosta de temps he volgut canviar la ruta acostumada per fer-la més curta i no hi ha hagut manera: s’hi ha renegat, la berganta, amb la fermesa pròpia de la vellesa canina. Cul en terra i amb les mans ben estacades, no hi havia manera de fer-la anar per on jo volia. El fet que sigui marranera, als antípodes de la sociopatia que em sol envestir amb freqüència, no ha ajudat gens a què seguís les meves ordres. Es coneix i aprecia tot el veïnat, i a tothom saluda; per ningú no té cap desdeny mai. Així, els coneguts que l’han escomesa s’han interessat per la seva rebequeria i per aquella cara de pomes agres tan poc acostumada en ella. En no poder donar la raó precisa si no volia caure en el ridícul més espantós, m’he limitat a fer el beneit: avui dur la bruta, els he dit, però ningú no s’ho ha cregut i m’han deixat amb un pam de ressentiment.

És clar que hem tornat, cussa i jo, a la ruta llarga, l’acostumada. Per un moment l’hagués escanyada però tanmateix som un calçasses: sap bé com m’ha de mirar misericordiosament per retre’m als seus capricis de fox terrier. I en el fons, la seva parsimònia m’ha permès programar sumàriament aquest diumenge entre sants. Si res no es torç –darrerament se’m torcen moltes volences per beneitures supines- tindré temps per seguir llegint, que ho necessit apressadament. Avui sí que podré recloure’m amb els autors que més saben espavilar-me. Com Pessoa –el vaig topar anit sense fer-ne comptes cercant un llibre de l’any tirurany- crec que puc afirmar que “Quem lê deixa de viver. Fazei agora por que o façais. Deixai de viver, e lede. O que é a vida?”.

S’ha de ser molt viu per arribar a ser tan clarent. I recordant el lisboeta, reconciliat definitivament amb la cussa, m’he tornat asseure al tren ràpid que em portà de Porto a Lisboa –dos anys, fa?-  i he recitat a l’animalet uns versos que se m’acudiren en passar per Coimbra. Tenen poc suc i menys bruc encara  però hi ha relíquies males d’arraconar:

LA BOIRA DE COIMBRA

Passant per Coimbra
-jo aquí i tu a Liorna-
el tren de Lisboa
la boira esbudella.
Tremola la tinta
però res no evita
que alleti silencis,
que aixequi defenses.
És foc, la distància,
com l’oli bullent,
ferint com l’amor
que no troba tacte.