Ahir, en llegir una anècdota curiosa al bloc d?Àngel Canet sobre uns alumnes de Batxillerat de Gandia que no sabien què era (i és, encara!) un abat, vaig fer un comentari sobre la importància de reservar un lloc, en l?ensenyament secundari, per a l?estudi i la comprensió del fet religiós (en general, però potser fent un èmfasi especial en la tradició que ens és pròpia: la catòlica, apostòlica i romana). Hui he volgut tornar al tema, ja en aquest espai meu.
Una forma un tant paradoxal de mostrar com la cultura i l?educació religioses no haurien de ser només cosa de beates, arquebisbes, i col·legis concertats, és extreure conclusions d?un fet no només etimològic (no cal saber massa grec…), sinó vivencial: l?ateisme és, bàsicament, una negació. I ben concreta, a més a més: la negació de l?ésser personal, transcendent, omniscient i omnipotent que la tradició judeocristiana ha fet arribar fins els nostres dies ? o almenys fins els dies dels nostres pares.
Com en la teologia negativa de fa segles, amarada de misticisme, en què de Déu només es podia conèixer mitjançant el que no era, negant-li qualitats, quasi totes les formes d?ateisme que hem conegut durant les últimes generacions han estat deconstruïdes a partir d?un concepte de divinitat compartit per creients i no creients. La tradició, així, no resulta obviada, sinó ampliada, desdoblada: només cal estirar un poc més els límits del que entenem per heterodòxia per a encabir-hi múltiples variants de la incredulitat. La pregunta que deixe en l?aire és, doncs: si eixa familiaritat amb la nostra tradició religiosa mor amb nosaltres, no estem privant els qui venen darrere de la possibilitat de negar-la? Com podran descobrir un engany de què no han estat víctimes?
Després d?haver-vos torturat amb les meues manies, voldria reparar-vos amb un poema que he triat i copiat a continuació (haureu de punxar en Vull llegir…). He descobert recentment el seu autor, i tot i no conèixer de la seua visió personal del món res més del que la meua pròpia lectura m?ha donat a entendre, crec que pot servir per a encaixar la fe i la seua absència dins un mateix joc de llenguatge. El Xabat, per si l?ortografia vos confon, és el dissabte que celebren els jueus ? i que comença en realitat la vespra, el divendres quan es posa el sol. I em sembla que ?He anat a una altra sinagoga? ve a ser l?equivalent al ?Ja he anat a missa deu, no cal que vaja a missa dotze?, amb què tants fills deuen haver enganyat tantes voltes els seus pares…
No sé si em va creure o no,
però va agradar-me el gust dolç i bo de la mentida.
I de nit, a totes les cases
s?escoltaven alhora càntics de Xabat i mentides,
era per delectar-se,
i de nit, a totes les cases
morien els àngels del Xabat com mosques en un llum,
i els amants ? boca sobre boca
s?inflaven l?un a l?altre fins a planejar per l?aire
o fins a rebentar.
D?ençà d?aquell dia la mentida bona i dolça
va agradar-me.
D?ençà d?aquell dia sempre vaig a una altra sinagoga.
Però el meu pare va tornar-me la mentida en morir:
?He anat a una altra vida.?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, des de l’altra banda, la d’un creient, estic d’acord amb tu: cal oferir la oportunitat al jovent de negar (o afirmar) la fe.
Mira, visc a l’Hospitalet del Llobregat, i en una gran pintada en una paret hi diu "L’educació a les escoles, la religió a les esglésies". Hi estic parcilament d’acord, dissenteixo perquè que hi ha una cosa anomenada "cultura religiosa" que, agradi o no, forma part de tota cultura, de tot poble, de la humanitat, al igual que tota assignatura de ciències socials o humanes, perquè intenta explicar la dimensió espiritual de l’home. Crec que des de l’esquerra no-confessional s’ha de reivindicar el paper de l’espiritualitat a l’escola, el que s’anomena "espiritualitat laica". Crec que faríem un gran favor a tothom, ateus, agnòstics i creients de diferents pelatges.
atentament
eloi
Però anant pel carrer m’ha semblat veure com un convent i un taulell amb el nom d’Abat Sola. I de seguida em vaig imaginar que deuria ser un home amb coneiximents, almenys cristians.