marginàlies

En Manuel arribà a Can Gazà dia 2 d’aquest mes amb el que duia posat i dues bosses de plàstic negres a manera d’equipatge que no contenien res més que roba i objectes per reciclar o cremar. Te setanta-tres anys, quatre fills que no volen saber res d’ell i un passat benestant. El feren fora d’una pensió per morós i porcastre. Se l’admeté per estrictíssimes raons d’humanitat. Ben aviat, però, la seva altivesa es deixà sentir: no podia ajudar a les tasques domèstiques perquè no les sabia fer i no podia esforçar-se gaire per raons d’edat. Ell encara serviria per dur l’administració de la casa, però malauradament Can Gazà, per naturalesa, no requereix professionals qualificats per fer els comptes de la vella.

Tractava els gazanencs amb una condescendència insultant. Ell no era com ells, carn de forca condemnats per viciosos, perquè era home de bé  amb contactes i influències en els més alts  estaments. Ell no era púrria, com els que resideixen a Can Gazà; a ell, en un parell o tres de dies, el rescatarien d’aquell esvoranc. No ho verbalitzà mai amb aquests termes, però la mirada mai no ment.

Ha resistit exactament 15 dies; els seus companys han suportat la seva fetor tres-centes seixanta hores. Quinze dies de prendre pols, de mirar i d’escoltar. La seva edat li serví d’excusa per ser tractat amb  deferència la primera setmana. A la segona es posaren en marxa els protocols d’assumptes interns fins que la tropa gazanenca descobrí que les gestions que suposadament feia per residir en lloc millor, eren hores de bar amb whisky del bo. A l’al·lota del bar i tot, tractava com si fos serva. Així i tot, els seus setanta-tres anys encara pesaven per acarar-s’hi. Emperò la pudícia que feia requeria un pla de xoc i en Lluís, qui el rentà el mateix dia que entrà, es negà a repetir experiència. En plena pluja d’idees per fer front a aquell atzucac de brutor pregona, el cas de Manuel féu un gir copernicà: anit no comparegué a  dormir. Li ha importat poc l’angúnia que ha fet passar. S’ha despedit a la francesa, sense dir adéu. Com fan els desdenyosos.