marginàlies

“Lleparé un grum de sal empebrebortat per xisclar millor tot maleint qui dels humans en fa matances”. No és més rotund el vers si segueix una escriptura gairebé il·legible. Passem, idò, una novena a  qualsevol Verge encara per entronitzar amb la veu de pobre enginyós o de ric amb la consciència vaporosa per recuperar la lletra clara, la d’aprenent de publicista. Els crostons no sempre salven el puré o la sopa, és prou sabut. Tampoc el farcit no salva l’albergínia ni la forca granítica de la convicció el coll del virtuós. Una llàgrima no fa el plany ni un home sol el poble, ja ho digué en el moment precís qui ho podia dir amb l’autoritat que convenia. No eliminem, per això, l’accent diacrític. I en haver recuperar l’escriptura rodona i clarent, bandegem el paper pautat. Deixem que els lectopoetes llegeixin i diguin allò que senten en seguir la direcció –errant i tot- de les lletres.

Tanmateix, les paraules són tan entremaliades com entenimentades. I feineres. I belles. I vitencament vividores. L’univers de l’home-en-pell emparaulat condensat en un mot que somriu perquè glateix, ens diu el darrer somni d’una nit sense sobresalts. La mesura profilàctica més segura per viure a plaer és escriure i ignorar l’escrit de seguida. A allò deïdor i que necessitam sentir per sortir de l’estupor, li manquen recitadors polleguers. Perquè batin portes i finestres; perquè renegui l’oratge i el fred embolcalli la tristura. Perquè s’humitegi la llengua i el paladar deixi de ser un forn de calç que no descansa. I molt millor si els que diuen bé presenten els dits amb caps de càpsula somnífera i no de bec d’ornitorinc. Dits que diguin i parlin bell, no falanges que arraconen i emmordassen desigs i llepades. Ens calen, i tant!, versos deïdors i recitadors eixerits, plens de gràcia, amb força grapa per explicar que l’altruista és qui de la indefensió en fa revolta per reconquerir els paradisos oblidats, furtats o prohibits. Entre d’altres menesters. “Em faré neta la boca amb carbonat i àcid cítric perquè se m’entengui bé quan cridi que maleesc qui de les llars en fa esca de míssils”.