marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de gener de 2009
1 comentari

EMBADALIMENTS TERAPÈUTICS

Després de dies de pluges i nevades, plaïa retrobar-se amb els espais garrigosos i els boscatges que tant han intervingut en la modulació i la tonalitat de les sensacions de cadascú. Ahir va fer bo, per acomplir aquesta necessitat que, per a molts, tot s’ha de dir, no passa de ser el ritual d’un sentimentalisme xaró. Qui sap. Tanmateix, allò que mostren les parets amarades dels penyals van més enllà d’una inqüestionable corpresa visual.

Els troncs dels arbres, de bon matí, seguien remulls i no eres a temps de comptar els xaragalls. Les voreres dels camins que feien pujada seguien drenant aigua a les totes i les torrenteres bramaven a gust. Gorgs que feia temps, molts anys, que no contenien res més que la pensantor de l’aridesa, ara reclamaven a crits els calapotins. Llàstima dels nombrosos esbaldrecs en marges i parets, i dels senyals poc agradosos d’alguna esllavissada en certs puigs.

Tot i el cel estirat, es percebia la provisionalitat de la serenor que queia amb excessiva innocència. Quelcom et deia que la temperança no era més que un téntol; que, de cop, podia tronar i descarregar de nou. Passar per les catifes de fullaraca molles, suposava més que un mer entreteniment de la pensa. De la
blanor d’aquest trespol accidentalment tou se’n desprenien infinitud d’entremaliadures i altres lliçons magistrals. Érem legió els que ahir donàrem curs a aquesta casta ben profitosa d’embadaliments, prova evident que encara queden molts patrimonis de la humanitat per declarar. O millor així, que no els hi declarin mai per no desvirtuar gens el seu encanteri; que els necessitats d’olors i llums noves hi puguin acudir sempre que vulguin sense pagar-ne cap taxa. Deixem els imposts de valor afegit per als sentimentalismes xarons.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Crec que hauré d’acabar tirant la roba que tenc estesa als fems. Germinarà. Suara l’havia tornada a treure de la caseta on la tenc dins una ribella de plàstic. I no feia mitja hora i ja hi tornava a haver brou. Ara surt el solellet i ara se n’entra. No saber a què m’he d’atendre té uns efectes devastadors.
    Avui he d’ensenyar de fer arròs sec a un adolescent que m’ho ha demanat. Si torna a ploure, que entri la roba na Rita: la pentinadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.