marginàlies

Es tornà a despertar amb la vella melodia de l’ocarina enganxada a la peresa. Aquell primer de març, París clarejava amb una gelor trepanant. Es rentava la cara cantant per ell la cançó terrosa que, com cada pic que el despertava, el retornava amb tots els estris de baixista a la vila que deixà a contracor quan encara era un al·lot pucer. Tocar al carrer començava a fatigar-lo –ja no ets cap nin, que li diria sa padrina- i més en dies freds, que les mans amb els anys havien tornat fredoliques. Ha recorregut tot el món, amb el seu baix de company, tocant en tots els espais imaginables, des d’auditoris prestigiosos de música culta, a sales jazzistes de tota condició fins a carrers de les capitals i ciutats importants europees.

Ha participat en gires de diversos cantants populars de renom i ha estat contractat per algunes  orquestres simfòniques amb resultats més que meritoris, però sempre ha refusat la seguretat d’un sou estable i reconfortant, tronat com sa mare, que li diria l’oncle Ramon. En fer els cinquanta-vuit –quin capet, Pepet, que li tornaria a dir sa padrina- decidí complir un somni vell: anar a la ventura. Aconseguir un benefici noble per l’exercici d’un ofici digne. Havia estalviat poc, perquè poc necessitava: només havia de procurar per ell i el seu baix; només havia d’alimentar l’única passió que el té ben atrapat i de la qual no en vol fugir: la música. Ningú no tenia al seu càrrec, bé que hi posava els sentits a no deixar llavor enlloc ni cap servitud sentimental que li retallàs la volera. No hagué de pregar gens els seus tres companys. Quatre vells músics –i dels bons- compassant places i carrers, i sense aturall. Han estat els millors anys de la seva vida, no hi ha posat cap dubte mai. No han posat forqueta enlloc però on s’hi han trobat a gust hi han estat el temps que calia i quan ha plagut poc, n’han partit tot d’una sense remordiment. A París fa una setmana que hi són, i venen d’Amsterdam, on hi ha fet el rigor de l’hivern en un club de jazz. I per més benestar, regularment ha acudit l’ocarina a trenc d’alba per recordar-li i sa mare. Sa mare, l’estrangera que commogué la vila amb els seu parlar estrany i la seva mirada confiada i coratjosa. Mai no se li veié cap arregussall, a sa mare. Tota una glopada d’aire fresc a la vila, sa mare, que es guanyà el respecte a força d’enrostrar ullades fiteres des d’una alçada rossa i gens acostumada.

I sa mare és l’ocarina, també, i aquella única melodia que el feia parar i escoltar amb una atenció plaent, que es feia ell endins i l’encalmava i li feia pessigolles a la gargamella. En tocava d’altres, de melodies, però ell només volia sentir aquella, la que sa mare aprengué d’un zíngar malalt. Com més sent l’ocarina de sa mare, més sons amagats hi troba i més renguets li semblen les dones si les compara a ella. Tenia vuit anys quan morí, sa mare, d’un mal dolent, li digué sa padrina. La darrera vegada que la veié, a sa mare, tenia els ulls plens de fúries de sang però conservava intacte el somrís d’envelar bons sentiments, per això no caigué en el compte que es moria. La besa ben a poc a poc per no fer-li gens de mal i en tocar sa galta nota que li taral·leja la melodia zíngara. Abans de trobar-se amb els companys, en tornarà a  tocar la versió per contrabaix i notarà, com sempre, que l’arquet no el necessita.