marginàlies

Hi pensava mentre passejava matinerament amb la cussa, que des de fa dotze anys em repassa les escriptures i els grafits al front de la rebequeria: la condició humana ho resisteix gairebé tot. Pot superar tant les cícliques sequeres de creativitat, que ens tornen més bèsties, com les pluges de sang del temps en guerra, que ens aboquen als avencs de la monstruositat. Tot ho permet, la nostra humanal manera de sentir i exercir l’existència; tot, llevat de l’absència de tendresa. La carnadura de la persona –em deia xano-xanant per la vorera acabada d’agranar- és conseqüència de la combustió de l’afectivitat. Sense aquest atribut, la nostra espècie es converteix en el lloc comú, vull dir en el femer, de la naturalesa.

Així de catequètics badocàvem, cussa i jo, quan hem colombrat dos vellets que venien cap a nosaltres. Com més s’apropaven, més nítidament podíem veure la claror del seu somrís que estirava arrues. Vet aquí, m’he dit, dos serfs incondicionals de la tendresa. I les seves mans nuoses i nuades, mans d’hores encalmades i sensibilitat impacient, m’han menat dos dies enrere, quan feia el cafetó amb en Lluís, que feia temps per la sessió de quimioteràpia. Fitant-me les nines dels ulls, l’amic xacrós em deia que viure emotivament, tendrament, afectuosament és exercir amb rotunditat la revolta permanent. Les persones més fermes, les més coratjoses, les més revolucionàries, les més senceres i nobles, són les que
dels sentiments en fan bandera d’alliberació, em deia des de la seva salut en pinces estant, l’homenàs Lluís. Tombant cap a casa ens hem mirat, la cussa i jo, per dir-nos fluixet que, malgrat tot, l’amor encara rella, encara solca; encara cantusseja.