Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Espanya o democràcia

Com és que una majoria d’espanols no acceptaran mai el concepte democràcia com un model polític capaç de generar llibertat o, simplement, més democràcia? Com és que, emocionalment, una gran part de la societat espanola demana violència contra els cants de llibertat de, per exemple, catalans, bascos, gallecs o valencians?

“O ets amb mi o et mataré”, la frase és tan bèstia, que només li la podem atribuir a algú que vol ser ruc a consciència. Però n’hi ha, d’aquests, que prefereixen el fracàs o la mort de l’altre, abans de deixar-lo lliure. És cert que la història de la humanitat en va plena, d’històries amb aquest regust, però al segle XXI hom pensaria que la societat a Europa ha avançat moltíssim… Res. Res de res. Al segle XXI n’hi ha caps que no poden canviar, per més que ho intenten. Perquè l’emoció els pot la raó. Una violència domèstica tant alta, no és una casualitat.

Supose que és el que volen dir a les files del pp i del psoe: catalans, si no sou espanols no sereu res més, perquè us tancarem, us atonyinarem, o (us matarem?). No sé si arribaran fins ací. Els catalans, sí, que arribaran a defensar la llibertat fins al límit. Com han arribat en altres indrets del món en una situació similar, si l’altre, l’estat, continua el seu paper de ruc intransigent. La filosofia que conté aquesta proclama “o ets meu o et mataré” no entén de respecte, ni de solidaritat, ni de progrés. Perquè l’excusa de les lleis no són suficient, quan algú, pacíficament, té una oferta millor. I avui catalunya té una oferta d’un país molt millor que no espana. Catalunya té al davant el projecte més il·lusionador d’Europa, i espana només els fa la contraoferta de la por, la presó o coses pitjors.

Contra les lleis, la humanitat ha fet avenços extraordinaris en favor de la dignitat. Guanys socials, laborals, de justícia, d’equitat, contra la discriminació o contra la xenofòbia. Si la llei fóra per damunt el coneixement o la intel·ligència o els drets humans, la societat no hagués avançat un pam. N’hi ha personatges universals que han portat aquesta lluita de la dignitat i els drets al límit del paradigma i han fet història. A l’altre costat d’aquests homes i dones n’hi havia sempre un estat poderós, repressor. Tant se val. La llibertat és més poderosa que la llei.

A Espanya li ha tocat ballar el paper de l’estat que és contrari a les llibertats. És la seua línia del temps, i el seu paper a la història: ser a a la part dels que agredeixenn durament en favor del conservadurisme, la repressió i el crim (!). Els pocs anys que va durar la República potser que ha sigut l’únic moment que aquell Estat espanol pogué i volgué ser una altra cosa. Però va durar poc, i l’estat va tornar al paper que li han atribuït els espanols mateix, de dictadura en dictadura i alguna feblesa. Aquesta Transició disfressada de democràcia s’ha despullat com el que és realment. Una nova font de repressió, econòmica i ideològica contra la llibertat.

L’excusa de la llei no ens serveix, perquè precisament, el PP, fa més de vint anys que s’ha saltat les lleis que li ha donat la gana, com s’ha saltat la decència i els jutjats. Espana i Europa l’han condemnada en diverses ocasions. Tribunals propis i internacionals li han tocat la cara. Però el PP continua argumentant que ningú no ha de dir-li res, perquè és per damunt la llei mateix. Sí, espana tornarà a fer el paper lamentable que li ha atribuït la història i la mala fortuna. S’hi afegiran més partits al xafarranxo: c’s i psoe, i encara personatges que es diuen intel·lectuals, actors, músics, escriptors, i una majoria de mitjans que viuen d’aqueixa mateixa filosofia, perquè es pensen divins, tocats de déu, de la virtut. Viuen còmodes en aquesta funció històrica exclusiva. Fins i tot Europa, que sap què és aquest fons ideològic, que coneix com actua, torna a atribuir a espana el paper principal de repressora però submisa, ai, en renegar de la llibertat de catalunya.

Europa és conscient del joc miserable de reconèixer que espana no sabrà fer una altra cosa, i aplica aquella frase feta que diu que per dolent que siga allò conegut, és preferible a allò que puga venir… La submissió en canvi de la democràcia. Europa ja va fer aqueixa aposta el 1945, i no sembla que es reserve un altre paper. Però la història també té sorpreses, i perdre o més perdre no sembla que siga ara l’atribució reservada a aquest esperit de llibertat català tan entusiasta i pacífic.

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria, General, mestres d'escola, sense senyal per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent