marginàlies

Tanmateix el pes dels absents em fa estar a l’estaqueta.

Mai no he tingut predilecció per les festes de Nadal, digueu-me avorrit si us ho sembla. Ni m’he acostumat a sopar amb la taula ben parada la vigília de la festa, digueu-me estantís. Form part dels classistes que celebren el dinar de Nadal i la segona festa en família, com cal, correspon i em plau. I fins que vénen els Reis intent fer la vida d’habitud, per això tenc atacs indissimulats de misantropia la nit del traspàs de l’any.

És clar que em plouen invectives i qualque beccollada a aquesta sociofòbia de pa amb fonteta, la qual cosa fa que em revestesqui amb les albes i casulles que més plauen al meu fantasma. En ser l’hora de la gresca, l’amoll solemnement per no desentonar gens i tots contents i gatussos, els que del suc en fan autopistes de xerinola, i fan ben fet, no en mancaria d’altra. Emperò jo no bec, la qual cosa, en plena efervescència, no és consentit per ningú: fins que no me bany els morros amb una gota de cava, no
estan bons. Ves quines bestieses! Enguany aquesta tírria urticant meva al dictat de la festa s’ha apregonat per l’absència de persones que sí preuaven –i molt!- les taulades de Nadal. És clar que, com voldrien, referem el conventual i brufarem per temps millors. Però el pes de la seva absència –Déu, com pesa!- farà tremolar les copes de cava. I ens permetrem manifestar civilitzadament el dol sense que per això s’apagui cap estel. I se’m permetrà que no me banyi el morros amb cava.