marginàlies

Cap paraula no li quedava per afrontar amb garanties la derrota. Què en diuen d’això, els falziots?, es demana amb les mans balbes. Recorda que varen ser els darrers que veieren la seva veu córrer el xoquí rere les rates. Retornà feta un Llàtzer, la veu, sense cap ferida greu ni infectada però sense grapa, incapaç de seduir insectes. D’ençà d’aquesta cuita per descobrir els ordits de la por irracional, que li costà perdre inútilment el bo i millor del seu vocabulari, s’enrodilla com una somereta del Bon Jesús a una de les
butaques de la sala d’estar i es passa hores comptant miloques. Adesiara decanta la cortina per mirar si algun nigul és capaç de retornar-li alguna paraula substanciosa i tanmateix acabada anant a mil per les autovies de l’oradura com un infant d’ué perseguint una andròmina.
I ara, quan el mirall ja fa dies que li demana qui és i quan comença a necessitar retrovisors per assegurar-se que cap martell ni vidre trencat no l’empaiten, debades cerca una paraula fitera que li permeti treure el nas de la bassa putrefacta on es troba.
La vida és vividora si hom no va com un ranguet, escrigué abans que la veu perdés el senderi. Sabia bé de què parlava: concatenà un grapat de soscaires que li massacraren els peus i l’inocularen l’angúnia a les entreteles de l’ànima. En qüestió de dies, ha passat de la inquietud al temor i d’aquí al pànic. Alea jacta est, murmura de la butaca estant, mentre se sent envaït per un exèrcit mixt de xinxes i paparres. I és en veure de prop el cap d’aquella host imaginada que d’ell en vol fer un llepadits que declama amb un somrís: del cel caigut dels desposseïts tothom en fa estels.