marginàlies

En Francesc entrà sense despertar cap sospita; coneix bé la finca. Ni els animals, s’espantaren en veure’l prendre el caminal de les cases. Probablement na Laura, la cussa eivissenca que viu com una reina, el veié, però en tenir-lo acostumat, es desentengué de la seva sobtada presència. En Francesc fa dos mesos que hagué d’abandonar el casal per tornar a fer de fàmul de la beguda, i quan va ple de cervesa i vi barat, ho dona als crits, a les amenaces i a qualque closcada. No ha acceptat el correctiu perquè manté que no beu, i t’ho diu escopint-te el baf gat a la cara. Té bo de fer enfurismar-se i plantar la seva peguera tosca i esburbada.

I no obstant, sap fer feina, quan va serè. Entén de llanterneria, adquirí traça en treballs de fusteria grossera i els darrers anys de vida laboral ha fet de picapedrer. Manyós de mena, féu tres barreres de fusta per als tres tancats de la finca. No frisava, quan treballava, però tampoc no badava: tira a tira anava fent. I cantava. Atenia tant el cant com la feina ben feta. Qui el veu mai no diria que pateix el mal terrible de la mancança absoluta: va ben net i polit, i té el parlar correcte, educat sumàriament però condret. L’olor penetrant i musti de la misèria ni el toca, vés per on. La pobresa que toca fons fa olor de clovella humida. Clovella humana, s’entén. En Francesc aprofità la primera fosca del capvespre per entrar a la finca, picassa en mà, i destrossar les tres barreres que muntà. Es mogué amb l’agilitat de la fura i la contundència de l’elefant. Sort que les ovelles eren al tancat de darrera. La darrera maçada cridà l’atenció d’en Xavier, que del pis estant el veié fugir, cabellera a l’aire. És clar que el seguí però no el trobà. Així mateix diu que el trobarà i que es revenjarà d’ell perquè les barreres també eren seves, que les féu amb ell, collons! No sap què li farà. Ja ho pensarà. Millor que el deixis córrer, li diu Marçal, l’amic lleial. De cap manera: em deu aquesta i qui deu que pagui. En mancaria d’altra!