24 de febrer de 2008
4 comentaris

Borra al melic


Els anomenats nacionalistes perifèrics, és a dir, els que no som nacionalistes espanyols els o que, directament, Espanya no ens agrada, normalment, i més si som catalans, som acusats de "mirar-nos massa al melic". I més aviat crec que el que faria falta ens que ens el miréssim més, a veure si sabem reconèixer tota la borra que s’hi acumula.
A les files del sobiranisme, nacionalisme, catalanisme, diem-ne com volguem, es practica molt el satisfactori esport de bramar contra els abusos d’una Espanya castellana, plorar greuges, denunciar ofenses, assenyalar actes d’intolerància i odi, somicar davant els retalls de legislacions, ingressos o llibetats… insultar els polítics espanyols com a executors d’aquest intent d’eliminar-los que dura ja fa tants segles. I sempre com si fos la primera vegada, com si ens sorprengués o com si poguéssim esperar alguna cosa. Udols a la lluna, és a dir, com tocar la tita d’un mort, totalment inútil, sense cap efecte. Però així ens desfoguem, i entre cervesa i cervesa, a la sobretaula, o fent el cigarret a les portes de la feina, ens esbravem, ens desfoguem, i ens sentim, gairebé, patriotes heroïcs.

Els que encara no en tenen prou amb aquesta addicció i necessiten sensacions més fortes, decideixen calibrar sistemàticament el nivell de lleialtat pàtria en cadascun dels actes i afirmacions dels polítics del país. I llavors és quan els improperis —botiflers, traïdors, venuts— van i vénen.  Complementem el gaudi d’exercir solidàriament de membres d’un poble oprimit amb l’immens plaer afegit de les components de puresa i insubornabilitat, evidentment només atribuïbles als que pensen com nosaltres. Mireu l’espectacle penós de CiU i Esquerra Republicana. Barallats com a bèsties i llançant-se pel cap acusacions totalment intercanviables. Més preocupats a desqualificar-se mútuament i a salvar la pròpia cara que a definir les seves estratègies pel país, de cercar noblement els espais de col·laboració. I fotent-se la culpa els uns als altres d’aquest enfrontament que és, clarament, culpa de tots dos. O bé la manera com alguns es refereixen al PSC, com a una mena de proscrits, traïdors. He arribat a llegir que el PSC és "un càncer" per a Catalunya. I al capdavall, es pot estar d’acord o no amb ells, però amb una Espanya com la que ells somnien a mi no em caldria ésser independentista. I ben mirat, tant CiU com Esquerra es refugien en el possibilisme així que toquen la cuixa del poder. I a Madrid, tant els uns com els altres, sobretot al Parlament, han donat en algun moment espectacles de docilitat al poder comparables als que normalment protagonitza el PSC. De manera que el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.

Finalment els més àvids d’experiències extremes s’apunten a la vocació de repartir carnets de catalanitat. I l’agafen amb els nouvinguts, o amb els que no parlen en català, a amb algú que es declara federalista, o qui es considera tan català com espanyol. La realitat de Catalunya els importa un rave. La gent que hi viu, que hi és, prefereix no reconèixer-la com a compatriotes. El que els importa és la Catalunya que ells voldrien, i que mai, mai no serà perquè ja no hi és ni tornarà.

De manera que, en comptes de fer evident i explicar perquè Espanya és un mal negoci per als catalans, en comptes d’argumentar amb serenitat, de generar propostes realistes i posar-les en circulació, de cercar espais de transversalitat entre els convençuts del dret a decidir, de sumar partidaris a les idees sobiranistes a partir del diàleg i d’una estratègia nacional coherent, ens dediquem a enfrontar-nos entre els que pensem més o menys igual i a menysprear tothom qui no pugui demostrar lleialtat catalanesca i radicalitat sobiranista fora de tot dubte i prou antiguitat.

Anem empobrint el debat polític, polaritzant-lo, passant-lo a un blanc i negre amb cada vegada menys grisos. I tot això a cavall d’una partits polítics incapaços de generar un discurs racional, dedicats només a allò que els pugui proporcionar espais i poder, encara que siguin les més absolutes demagògies.

Potser que deixem d’autoestimular-nos entre correligionaris, tot donant-nos mútuament la raó empalagosament, com petonejant-nos. Deixem de vibrar cada vegada que ajuntem els mots Espanya o espanyol amb el terme merda. Abandonem els monòlegs d’autosatisfacció. I adonem-nos que si no anem millor és perquè TOTS ho estem fent MOLT MALAMENT. Els nostres representants polítics, per mediocres, interessats, partidistes i sectaris, gentola sense projectes de país ni voluntat de cooperació. Nosaltres, per estúpids i acrítics. I tots ben distrets i satisfets udolant a la lluna o llepant-nos les ferides els uns als altres.

  1. I amb la Catalunya del PSOE-C anem de cap a l’Espanya del PP però a un altra velocitat més lenta, això si sense de forma silenciosa i sense soroll. 

  2. Jordi, jo sóc el del càncer. Ja em suposo que no convencerè ningú usant aquesta mena de termes pejoratius, però bé, suposo que també tinc dret a mostrar, de tant en tant, el meu profund enuig per la situació que viu Catalunya: la injustícia permanent que suposa formar part d’Espanya, i que Catalunya doni tot el seu poder polític a un partit d’obediència espanyola, com és el PSC, que té per objectiu portar a terme aquesta injustícia, tot fent veure, lògicament, que no existeix.

    Considero que els partits catalanistes, a Catalunya, són només CiU i ERC, no pas el PSC, per més que se’n digui. Potser aquest post t’explicarà millor el meu punt de vista del que és ser catalanista. També, personalment, procuro evitar usar -o donar cap rellevància a- conceptes creats per l’espanyolisme per a marginar i/o denigrar el catalanisme, com aquesta expressió de “mirar-se el melic”, o “repartir carnets de catalanitat”, ja que crec que ens allunyen d’un pensament completament alliberat i, per tant, eficaç per a veure i assolir els nostres interessos com a poble. A part d’això, estic plenament d’acord amb tu en el fons del que dius. Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!