La llum d’aquest horabaixa de dissabte no fa lluir cap joia però entra al moll dels ossos per maragdar-los. Becainen fins tard, els taumaturgs, els dissabtes horabaixa, i aquest descans és aprofitat pels fàmuls de la peresa per embeneitir les hores. Més que embeneitir, per criaturitzar-les: les basta sentir l’alulea dels infants que s’esplaien i entretenen el vol dels virots per ensenyar-los a fer jocs de mans amb al cadència de la claror.
És cert: queda la claror amb la seva mirada obliqua. Un mirar guerxo i juganer que desentumeix. Es fa l’hora de la sabatina per als devots i de les sabatines per als ferrers i altres apòstols de la sensibilització forçats a fer hores extres. Uns per acréixer un sou desnodrit i els altres per estopejar la nau de la terra i l’estol de remers. No fa molta vasa, aquesta llum, però acompanya, té un matís que recorda la sensualitat inequívoca de la serenor quan aconsegueix asseure’s plegada de cames, transcendint tots els horitzons amb els ulls clucs. I no va de fotos, la llum d’aquest horabaixa de dissabte, perquè va despentinada i ella se’n cuida prou d’anar ben arreglada a l’hora de retratar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!