marginàlies

Pràcticament no ha dormit en tota la nit vigilant la cussa que, des del vespre, vomita. Tretze anys, va fer el mes d’abril passat l’animalet, i fins aleshores cap mal no li havia desbaratat la juguera. Marranera de mena, la cussa el segueix on vagi. De tan afectuosa podia arribar a ser pesada. Ahir mateix el menescal li detectà un tumor que no pot precisar si es localitza a un ovari o a l’intestí. Avui l’obrirà i determinarà què es pot fer. Té ordres expresses, el menescal, de tancar sense fer res si el mal és extens o terminant. No podria veure-la retuda, sense reclamar un joc, sense tenir-la su-vora, a tret de carícia, mentre ell escriu. No podria enfrontar-se amb la mirada almoinosa de pietat del sofrent que veu venir la que serà la seva darrera calabruixada. La cusseta ho sap bé, que ell ho dóna a la lletra abans que a les cames.

Durant tretze anys ha estat testimoni privilegiat d’aquesta impulsió irrefrenable a escripturar un esquitx de saliva per tal d’espantar els lèmurs del desfici. També coneix de sobres la manera que té de fer-ho: tal com raja, sense pensar gens ni en addendes ni en rectificacions, com si allò escrit s’hagués  de desintegrar just haver-ho fet. A les nou, la cusseta ha d’ingressar a la clínica veterinària. I els seus  ulls, aquests ulls de gossa eixerida i entenimentada ara glaucomosos, no menten: hi entra a contracor i espantada, a cal menescal. S’estimaria més llegir les notes enfollides de l’amo escrites garrepament, amb lletra menudíssima perquè n’hi càpiga més en el full, que sempre el mira ullarós, com els tísics. I l’amo, vençut, més animal sense companyia que mai, només és capaç de perdre la mirada en una gafa d’estendre roba per si li fa el favor de subjectar la tristesa perquè s’oregi.