marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

3 de novembre de 2008
0 comentaris

CAPBREU GAZANENC, 2: N’OLIVERÓ I EL SEU FUTUR

Oliveró, li diuen. Dels cinquanta-vuit anys que va fer fa un mes i poc, en deu fer prop de trenta que és hoste dels marges i serf de la intempèrie. El suc el té ben pres. Ja no recorda les desintoxicacions que ha complert. Diu que s’hi esforça, però quan li pega la beguera no es pot contenir; com tots els de la seva estirp que pateixen aquest mal crònic, vaja. Es coneix tots els centres per a exclosos de Mallorca i més de dos de la península. No ha tastat mai cap més substància addictiva que l’alcohol per la qual cosa s’ha pogut mantenir amb un peu a la feina i l’altre de baixa. Fins fa cinc anys, que el fetge li va dir prou –l’hepatitis crònica se’l menja i només li queda una mossegada per acabarse’l- i dues hèrnies discals operades a la mala, segons ell, l’inutilitzaren per al treball regular.

Tot i que té ofici –pintor de parets- cap benefici no l’empara perquè amb la penecé que li concediren no pot pagar ni cap habitació regular de pensió, ni cap habitació irregular rellogada –per menys de tres-cents euros no trobes res, a Palma. A tot estirar podria pagar-se l’estatge, però no la manutenció. De sempre ha estat molt seu. Qui el veu serè diria que és educat, amb un punt de gentilesa i tot, no debades alguns dels seus companys de vagabunderia li diuen “Dandi”. No obstant, els efectes de l’alcohol en el seu organisme atrotinat fan estralls: begut, per no-res apallissa qui té devora i si és dona millor. Se’n conten d’esgarrifoses, d’ell i algunes de les seves parelles. Arribà a Can Gazà fet un llàtzer almoinant un llit. L’abstinència que se li exigí en entrar l’ha mantinguda fins que ha dit prou. Aquest téntol alcohòlic de més de tres anys ha propiciat una treva fecunda en el seu procés de deteriorament. Durant aquest temps ha tret llustre al seu ing més afable. Miserable i tot –i en tots els vessants- mai no descuidà el seu aspecte: no té pànic a l’aigua i es dutxa cada dia esquitxant-se aigua de lavanda en acabat. Contràriament al seus companys de marginàlia, no desprèn l’olor prototípica de la misèria. Fa una setmana, però, decidí posar punt a la seva estava gazanenca. S’aixecà amb la lluna  entre cella i cella i digué al seu company de cel·la que se n’anava “a cercar el futur” que allí li impedien. “Collons!”, li enflocà n’Artur, “ara, amb tot això que ve, te’n vas? Estàs tronat, Dandi”. L’orgull dels marginaires impedeix donar les gràcies i ser agraït. Per això no s’acomiadà de ningú: prengué el seu gaiato i una bossa amb qui sap què i desaparegué. El gruix dels exclosos són piròmans: acaben calant foc a tot allò i aquell que s’hi atansa amb un aixopluc. El mateix dia que se n’anava, tretze afamegats demanaven poder menjar un plat de calent. N’Oliveró s’estimarà més morir de fam que tornar a Can Gazà per dir a la cara dels seus companys que el futur és caríssim i ell només té una  penecé de misèria.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.