marginàlies

En el bar dels costums i de les confidències, en una taula mig escondida, ell parlava i ella gargotejava en un tovalló de paper amb la mirada dins la bitlletera, ben estàlvia, i el desig en l’esquena del fuster jove, que feia un cafè amb l’al·lota, una alemanya eixerida que s’expressava amb un català de llibre. Des que era nina, davant sorpreses que li elevaven l’emoció o soscaires que li emmanillaven la voluntat, es dispersava per gargots desordenats que deixava en qualsevol paper en blanc o imprès.

Ell li parlava amb la vehemència del pusil·lànime, gesticulant amb moderació per cridar l’atenció d’ella. Però ella no l’atenia per no caure en la temptació d’intentar entendre’l. Ella evitava plorar dibuixant arrels de plantes que, al seu torn, servien de senders a caragols en fuga. N’imaginava la bava, dels caragols, i de la  repugnància que en sentia, en naixien traços esmussats. Si estant inquieta no trobava paper i llapis per recompondre penses remogudes, la histèria feia estralls. I tanta mirada estàlvia i tant desig d’esquena de fuster jove per dir al mascle que tenia al davant -i que deixava anar goteues de saliva tan beneitament parlava- que ja n’hi havia prou de tèntols. Pus paraules: se n’anava farta d’esperar, tipa de confiar en la tempesta de fortor que ell, des de feia mesos, li prometia. I el pronòstic de pluja lasciva, com més anava, més s’allunyava de la seva península concupiscent. Així, amb fardells de ganyotes i en el bar dels costums, brufaren els seixanta anys d’ella.