marginàlies

Amb un dia de retard i gràcies al bloc mesvilawebaire de Biel Mesquida, m’assabent que dimecres dia 15 se celebrà el “Blog Action Day” que enguany tenia en la pobresa i la seva eradicació el motiu de la mobilització blocaire. M’ha sabut un greu de l’ànima fer tard a la cita perquè mantenc contacte amb la part més obaga de la pobresa nostra i perquè form part de l’amplíssim moviment cívic que treballa afanyosament perquè la conculcació de qualsevol dret humà o civil no passi inadvertida; i també perquè la vigilància d’aquests drets, des de tots els àmbits, sigui acurada i permanent.

És clar que compartesc el parer que la pobresa i la misèria -la seva filla bastarda- són la màxima expressió de l’esclavatge. No cal dir que de la pobresa estant, la llibertat és un miratge. Ni recordar que la ferotgia del capitalisme no és altra que viure de la desigualtat, del sotmetiment a una pràctica desenvolupista antropòfaga, que menja carn humana, com els ogres de les rondalles. Hi ha consens abastament per proclamar que la pobresa inestabilitza  i conflictivitza el nostre món.

Per participar en aquest  “Blog Action Day” hauria recomanat l’article “Abolir la pobreza no es una utopía” que el senegalès Pierre Sané publicà al diari El País dia 22 d’octubre de l’any 2002. Sané va ser secretari general d’Amnistia Internacional del 1992 al 2001 i actualment és subdirector general per a les ciències socials i humanes de la Unesco. En aquest article diu que: “Mentre se segueixi abordant la pobresa com un dèficit quantitatiu natural –o fins i tot qualitatiu- que cal compensar, no s’aconseguirà galvanitzar la voluntat política necessària per reduir-la. El pauperisme s’acabarà el dia que es reconegui que la pobresa constitueix una violació dels drets humans, per la qual cosa se’n declari l’abolició”.

I no acaba aquí: “Allò que caracteritza bàsicament la pobresa no és un nivell d’ingressos ni unes condicions de vida, sinó la negació de la totalitat o d’una part dels drets humans, dels que ella mateixa n’és la causa i l’efecte alhora”. Insisteix que aquesta qüestió no es presta a sarcasmes perquè les angúnies, la misèria, l’abandonament i la mort dels ostatges de la pobresa i la misèria són prou intensos com per avergonyir-nos i dubtar de la nostra condició humana. Per això, proclamant l’abolició de la pobresa «s’admetria que els pobres pateixen un perjudici i, conseqüentment, es farien mereixedors d’un dret de reparació de la que en serien mancomunadament responsables tant els governs com la comunitat internacional i, en definitiva, tots i cadascun dels ciutadans del món”.
Sané és conscient que proclamar l’abolició de la pobresa no faria desaparèixer la misèria per art d’encanteri, però sí crearia les condicions perquè la causa abolicionista s’erigís en prioritat de prioritats, per ser interès comú a tots i no tractar-se d’iniciatives particulars, peculiars i, tanmateix, caritatives. I acaba recordant que així s’acabà amb l’esclavitud, amb el colonialisme i amb l’apartheid: “Cap programa, per important que sigui, no aconseguirà eradicar la pobresa. La proclamació de la seva abolició, en crear drets i deures, mobilitzarà les forces autènticament capaces de rectificar la situació d’un món que és presa del pauperisme”.

Diu Biel Mesquida al seu bloc que: “La pobresa és produïda pels rics. Els rics són de cada vegada més rics. Ni crisi ni hòsties. Crisi moral! Crisi de civilització! Els pobres de cada vegada més pobres. Maleïts els rics d’ell serà l’infern! Benaurats pobres d’ell serà la terracelmar! Lluitarem amb força!”. Ho subscric.