marginàlies

Apoteosi del xiscle. Zenit de l’automatisme. Cervells enganxats al popís del dit gros de la mà menga que escriu sense aturall i amb coneixement, sobretot de causa: la dels derrotats, dels acervellats, dels acunetats. Per a ells no hi ha asil ni refugi. Ni antigens. Per a ells són fets els úters de la misèria, les matrius del plany i les pedres dels ronyons que els mascles han d’expel·lir pel conducte uretral. I ja se sap que fer una pedra, per un home, és com parir. Ofén les dones, la comparança, i amb tot motiu: infantar és un feiner dolorós en excés i sangonós sense importar-hi. Les dones haurien de parir com engendren: orgasmant, que, a més, és la millor manera de fer temps, més que no de perdre’l. I això que els intocables, els serfs de l’economia de mercat, els ilotes del lliurevancisme, el tenen regalador, al temps, que des que ploren els desnonaments de tota índole, els vexa, els sodomitza. I cap llei no els empara la queixa perquè ells, els dalits de la globalització i el pauperisme, tenen el deure de patir, com els de les mansions el dret de la cera del Corpus. Els desterrats del llogaret global han de ser continents del patiment, contenidors de danys, pous negres de llàgrimes verdes, com l’esperança de morir udolant com els llops quan van eixits. I eixida va la veu de l’aborigen que vol dir ben dit i a lloure, sense retranques, sense retop, a via fora, sense murades, a mil per l’autopista de la veritat, a la velocitat de la llum per la galàxia del sotmetiment, del colonialisme i de les manilles. En el benentès que els grillons més segurs són els que elabora la sordesa. Sords o sense voler sentir-hi, el mal i els perjudicis fan matx: entren com les papanovies, com si res, sense fer soroll i es cruspeixen el martell de l’oïda.