Tian Riba Bloc

Publicat a Públic 27-11-11:

Quin és el retrat, la foto fixa dels país, que ens deixen les eleccions generals del 20-N? Perquè els catalans s’han comportat com s’han comportat a les urnes? Vegem el context: una crisi econòmica de magnituds bíbliques, indignats amb els polítics i els banquers al carrer, retalla de l’Estatut amb un espoli fiscal que ajudaria a resoldre les dues situacions i l’horitzó de la victòria del PP. Qui ha tret profit d’aquesta combinació de factors? Convergència i Unió.

 Vol dir això que la combinació de liberalisme i sobiranisme ha estat la suma guanyadora enfront d’altres combinacions com la socialdemocràcia i l’autonomisme o el liberalisme i el centralisme o la socialdemocràcia i l’independendentisme? No exactament. El sociòleg i analista electoral Jordi Sauret té clar que Catalunya és un país de centre-esquerra i que el vot natural en unes eleccions generals és cap al PSC i cap a la CiU més socialdemòcrata. Perquè ha guanyat la CiU més liberal, doncs, les eleccions? Perquè en la política catalana hi ha un segon eix, el nacional, en que la federació nacionalista ha avançat al PSC. I perquè els anys 2004 i 2008 es va votar en un context d’”excepcionalitat”. El 2004 hi va haver els atemptats d’Al-Qaeda als trens de Madrid i les mentides posteriors del PP en la seva gestió de la crisi van provocar un vot “prestat” de manera massiva a Zapatero. Un vot prestat que el 2008 es va mantenir per la campanya contra Catalunya del PP. Però ara, el 2011, el centre-dreta catalanista que va fer confiança a Zapatero ha fet confiança a CiU i l’abstenció dels socialistes de pedra picada i el vot dispers, nul, en blanc o abstenció dels indignats ha fet la resta.

 A més, diversos analistes coincideixen que en temps d’incertesa, els espanyols i els catalans, han decidit concentrar el poder en unes soles mans. En aquest sentit,  CiU va guanyar diumenge passat per la combinació de factors esmentades. Vegem-ho.

 CiU

 CiU ha guanyat les eleccions. Però a parer de Jordi Sauret no ho ha fet pel candidat, Josep Antoni Duran i Lleida. Sinó perquè el centre-esquerra catalanista ha votat a CiU  com a opció útil per parar el PP, per resoldre la crisi amb receptes “que el mateix electorat socialista” és conscient que s’han d’aplicar, per les retallades de l’Estatut i perquè ningú agafa l’onada dels indignats.

 1. Per l’economia i perquè pren decisions. Dels 800.000 catalans que han canviat el vot en poc menys de quatre anys, 336.000 van votar en blanc, van fer vot nul o van optar per partits minoritaris. És a dir, els indignats existeixen també a les urnes, no només a l’abstenció, però una majoria silenciosa d’un milió de catalans vota CiU. Una majoria silenciosa ha entès les retallades, inclosos votants del PSC.

 2. Per la retallada de l’Estatut. Els partits d’obediència catalana han passat de 14 diputats a 22 i els “unionistes”, en expressió de Salvador Cardús, de 33 a 25, després de la manifestació del 10-J. I en aquesta context post-semtència de l’Estatut, CiU es veu més com l’opció més útil per resoldre el trencaclosques que no ERC. Que, per cert, atura la sagnia quan s’ha desmarcat del tripartit, per primer cop de manera pràctica, en les llistes del Senat.

 3. I perquè CiU ha estat percebuda pels electors com el partit útil per frenar el PP davant l’enfonsament del PSC. Els socialistes feien tradicionalment aquest paper. Però a causa de la crisi, pel fet de no connectar amb els ciutadans i per la seva poca ambició catalanista, la federació nacionalista fa tres eleccions seguides que es mostra com el qui millor defensa els interessos de Catalunya, fins i tot en unes eleccions generals on el PSC tenia aquest paper atribuït en l’imaginari col.lectiu. De fet, si es miren els 800.000 catalans que van actuar de manera diferent a fa encara no quatre anys, es veu que part dels votants del PSC van votar a  CiU per parar el PP.  La resta, majoritàriament, s’abstenen. Per tant, CiU guanya per incompareixença del rival. Després hi tornarem.

 En definitiva, aquests tres manaments es resumeixen en un: CiU és percebut com el partit que millor defensa els interessos dels catalans.

 PSC

 Però el PSC no ha baixat només per la crisi. I aquesta és l’altra foto fixa de les eleccions. “El PSC ha desaprofitat l’oportunitat històrica” de substituir CiU en la centralitat política, perquè malgrat que Catalunya és de centre-esquerra, en l’eix catalanista, la marxa de Pasqual Maragall quan el PSC va arribar al poder, va fer emergir el candidat més allunyat d’aquest sentiment ctalanista. I el PSC ha abandonat un centre-esquerra catalanista que tampoc ocupa una ERC ancorada a l’independentisme i a l’esquerra. “Estan més propers a la CUP que al centre”, diu Sauret. Una ERC que, per cert, manté els 3 escons, però perd 45.000 vots i que encara no s’ha refet del tot de la trencadissa que va generar l’aparició de Reagrupament, Solidaritat Independentista

 El PSC, doncs, cau per quatre causes:

 1.Per la crisi. Els ciutadans no han percebut que, després de governar Espanya des del 2004, el PSOE tingués cap recepta per superar-la.

 2. Per errors propis: en un moment de crisi que s’arrossega des de fa quatre anys, en que ha governat a Espanya i, en bona part a Catalunya, el PSC ha fet una campanya contra les retallades de CiU que permeten posar ordre als comptes. Una campanya que ha anat recordant als ciutadans que l’economia no va bé i que qui hs estat governant en els últims anys han estat, justament, el PSC i el PSOE. I el 80% de la gent decidia el seu vot en funció de l’economia.

 Però no només pel context cauen els socialistes.

 3. Eix nacional.  El PSC perd quan s’ha presentat com la federació catalana del PSOE, en expressió de Josep Ramoneda, i després que Carme Chacón aplaudís la sentència de l’Estatut. Una part dels seus votants han anat a CiU, una part al PP, una part a ICV i la gran majoria a l’abstenció. El PSC està desorientat i ha fet dues campanyes, les darreres catalanes i les del 20-N, en clau PSOE i, per tant, allunyada del catalanisme. De la síntesi Maragall-Montilla s’ha passat al no res, perquè el partit ha passat un any sense fer el congrés de renovació. I on més perden els socialistes és a Catalunya, un 19% dels vots. “La gent ha tingut la sensació que el PSC s’havia d’haver plantat en algun moment de la legislatura”, diu Sauret.

 4. Però, a més, el PSC no connecta amb els ciutadans i perquè si ja li ha costat fer-ho amb les classes mitjanes tradicionals, ara hi suma que el PP fa forat entre els fills de la immigració que havien tingut en el PSC un valor de cohesió social i lingüística i amb qui el partit ja no connecta. Aquesta serà la feina ingent que hauran de fer els socialistes catalans des que es facin el seu congrés d’aquí a dues setmanes i fins que culmini la seva travessia del desert.

 PP

 Però el retrat del 20-N també ens diu que el PP té un sostre. En el gran moment, quan el PP arrasa a Espanya, no supera el resultat de Josep Piqué a Catalunya l’any 2000. El diferencial de 23 punts entre el resultat a Espanya i el resultat a Catalunya es manté. Puja, com a Espanya, però és tot just la desena comunitat on ho fa. Igual que a Espanya, el PP no escurça distàncies de 17 diputats a 3 respecte al PSC pels seus mèrits, sinó per incompareixença del rival. Però hi ha tres causes principals per les que el PP no creix més:

 1.A Espanya hi ha un bipartidisme que no hi és a Catalunya, on hi ha més pluralitat, com a Euskadi. De fet, el mapa del 20-N és de tres nacions en un Estat.

 2.El PP no és residual. Té 700.000 vots, però l’espai de centre-dreta l’ocupa CiU, que sap aglutinar el sentiment catalanista, encara que li presta vots del seu flanc més dretà quan es tracta d’eleccions al Congrés.

 3. Justament, queda demostrat que, sense perfil catalanista és molt difícil ocupar la centralitat a Catalunya. Com més sembla que arrasa a Espanya, més mobilitza en contra a Catalunya.

 Incògnites

Però el 20-N deixa incògnites per resoldre. CiU ha guanyat a les urnes, però té majoria sociològica? Teòricament no la té el PP a Espanya, que és de centre-esquerra. També és de centre-esquerra Catalunya. La resposta és difícil i dependrà, principalment, de si el rearmament del PSC aparta CiU del centre-esquerra que ha ocupat. ICV creix pel desgast del PSC, però amb un sostre. És refugi només en part i no aglutina el vot dels indignats. Per tant, CiU, que ja ocupa amb comoditat el centre-dreta i que ara s’ha fet amb el centre-esquerra, veurà trontollar aquesta posició típica de catch all party si els socialistes es recuperen en l’eix ideològic i en l’eix nacional. Les retallades i les amistat amb el PP seran els seus elements de desgast. De fet, CiU va basar el seu sorpasso, tal i com explica Sauret, en la última setmana, quan es donava tant per feta una majoria absolutíssima del PP que va començar a esgarrapar vots d’un PSC que també ha viscut ara una situació excepcional… però a la inversa. I l’objectiu dels socialistes és evitar la seva valencianització.