L’atzar és entremaliat de mena i quan es posa a jugar et fa tornar boiet. Just ahir, cap a les tres, em lliuraren per agència de transports el volum 13 de la col·lecció “Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans” (L’inici del nou mil·lenni, 1998-2007) i un volum suplementari sobre Cartografia Històrica. Dirigida per Borja de Riquer i Permanyer, i editada per Enciclopèdia Catalana, és una obra que m’ha ajudat ferm –i també a les filles i a les colles d’estudiants amb qui han fet veta i carrera- a entendre una mica més i millor aquests Països nostres. Però bé, parlava de l’atzar i de la seva juguera. Un cop desempaquetat el volum 13, el de l’inici del nou mil·lenni, i obrir-lo per prendre-li les mides, ho faig a bolei, és clar, per la pàgina 218 que parla de “Les persones sense sostre”, d’Elisabet Tejero i Laura Torrabadella. Jur que en aquell instant em va inquietar, aquest joc feixuc de la ventura: què em volia dir i per què? Hi havia de cercar transcendència, a l’entremaliadura, o simplement es tractava d’un jutipiri, d’una gracieta?
Sobreposat a l’impacte inicial, vaig llegir amb atenció el text d’Elisabet i Laura, justament didàctic i sintèticament clar i clarificador. “La naturalesa oculta i canviant del col·lectiu sense sostre fa que sigui gairebé impossible conèixer amb exactitud el nombre total de persones que viuen a Catalunya en aquestes condicions”, diuen. Abans han recordat que si per a la Federació d’Associacions Nacionals que treballen amb els Sense Sostre (FEANTSA) en el context europeu es considera sense sostre aquella persona que no pot accedir o conservar un allotjament adequat permanentment, ja sigui per manca de recursos econòmics o per tenir dificultats (personals o socials) per portar una vida autònoma, en el nostre context es consideren sense sostre aquelles persones que, o bé viuen al carrer o bé viuen sota l’aixopluc de les institucions, els albergs, els centres i entitats públiques o privades. Certament, la definició de la FEANTSA és massa àmplia, tot donant cabuda en el col·lectiu sense sostre els qui ho han en habitatges precaris o infrahabitatges. I també aquells habitatges que presenten amuntegament, un fet més habitual del que caldria entre els immigrants de Mallorca, sobretot.
Com sigui, Tejero i Torrabadella estimen la població sense sostre barcelonina, l’any 2001, en 4300 persones. Atenent com a sense sostre la que es veu mancada de llar i viu sota l’aixopluc de l’administració o d’entitats privades per a ells instituïdes. A Mallorca, dades molt més recents apunten que la població sense sostre es mou entre les 800 i les 1000. Sense comptar les persones que viuen en llars precàries o amuntegades en habitatges poc o gens salubres.
Adverteixen les autores que el perfil de la persona sense sostre, hores d’ara, travessa les fronteres de gènere, de classe social i d’origen ètnic: “Cada vegada hi ha més dones i més joves de classe mitjana. Les ruptures de parella i la violència domèstica són bona part dels detonants de la situació sense sostre per a moltes dones joves. […] Aquesta transformació sociològica de la població sense sostre també va acompanyada del que es pot anomenar una gran diversitat biogràfica. Hi pot haver tant històries de vida de persones desheretades, abandonades, nascudes en hospicis i que es passen la vida d’institució en institució, com històries de persones treballadores o de classe mitjana amb estructures familiars aparentment estables, amb formació i professions reconegudes que ho han perdut tot”. I es podria afegir que aquesta darrera tipologia, almenys a Mallorca, ha augmentat molt considerablement els darrers cinc anys.
L’atzar és juganer perquè és més llest que una fura. I aquesta ventura de rondalla d’ahir a les tres em volia significar que els que des de distints àmbits i trones deim que el sensesostrisme, almenys durant les primeres dècades del nou mil·lenni, serà un fenomen creixent que pot fer trontollar la serenor social no som eixelebrats. Els més doctes coincideixen amb nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’habitatge és un dret social que, gràcies als nostres governants, s’ha convertit en un dret dels especuladors, i que ha acabat fent fracassar el model econòmic actual.
L’avarícia trenca el sac!