marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
ACROLLAM: LA DERROTA DE L’AVORRIMENT
Amb prou temps per poder atendre’l com es mereix, m’he posat a mè coll Acrollam. I el primer que m’ha arribat amb una netedat esfereïdora és que el text té esment de tot, de tota la taula que para, fins al darrer detall, fins a estirar l’arrua més recòndita de les tovalles; fins que els coberts rellueixen com els miralls nets
És així que el text Acrollameja a les totes, això és bielmesquideja com correspon: tensionalment intens, intensament vocatiu. Una manera culta, i per això intel·ligent, de fer literatura dels costums? I tanmateix no s’està d’escampar mitsubishis damunt la vànova en llit de cobricel.
Em fa l’efecte que Acrollam és una mirada que escurçoneja, que tant li fa seguir la ruta d’un forat en terra o en roca, com pujar a l’arbre major del bosc d’alzines per contemplar la goluda mirada dels devastadors o la veu singlotada d’un derrotat. Una mirada que ho diu tot, tot ho conta sense perdre detall, però sense rebolcar-se –que per això és llesta- en els llots moralitzants. I quan aquesta mirada pren forat per furonejar, mai no saps ni què veuràs ni què tocaràs, en ser feta a posta per a desllorigar enigmes; o embolicar-los encara més que, de vegades, d’això es tracta.
En el passeig acrollamista sota les buguenvíl·lees i les xicarandanes d’una illa a punt de devastació, hi trobam, sense anar més lluny, el pintor Gelabert que conversa amb Mozart sobre les seves composicions maçones. I passats dues voltes tot d’amabilitat, ens surt a camí l’obrador majestuós d’adjectius i substantius, l’ull de la font que ens fa a saber que la vida és un torcebraç constant amb el misteri. I un pouar en el llac dels records, profund com la mossegada del mostel.
L’escriptura bielmesquidiana no toca vores i per això els cossos que presenta sempre dansen i fugen de la marginalitat per vagarejar per la cara més oculta –Oh, culta!- de la vida. Repassats d’un en un, veurem que els homes d’Acrollam són fugissers de mena. Se’n van o moren. Així, l’home es presenta com a paradigma del boig, del buit; no de la bogeria, que és femenina. En canvi les dones sí que queden, sempre, perquè defugen l’avorriment i cerquen la manera més vividora de no penar. Sempre cerquen, les dones. I per això també esperen: moltes d’elles estan embarassades. És així que Acrollam esdevé una festejada calenta i addictiva amb les ombres de la vida, que és femella.
I encara que no ho pretengui, Biel Mesquida sembla voler dir que la derrota sempre presenta la inicial de l’avorriment.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
LECTOR AMABLE, HAS FET UNA DE LES COSES QUE MÉS ESTIMULEN UN ESCRIPTOR: DIR LA TEVA PER ESCRIT.
ELS PENSAMENTS DELS LECTORS SÓN COM UNA SAOR QUE VIVIFICA L’ESCRIPTOR I LI DÓNA MIL I UN CAVALLS DE FORÇA.
GRÀCIES DE BELL NOU!
I NO AMOLLIS! CONTA LA TEVA DE TOT ALLÒ QUE LLEGEIXIS.
ÉS EUFORITZANT. I NECESSITAM EUFÒRIA EN AQUESTS TEMPS DE MORTOR I MALA LLET!
AMB AFECTES
BMA