LLUNY DE LA MAR

Lluny de la mar,
de la mare,
de l’úter uberós que no deixa de parir dones
que engendraran homes en fuga,
m’estac a la llum sense ganya
però presumptuosa
de la vila que m’encofra la memòria.
I entre watts desafiadors freg el front
per les pasteres enramellades que no duen enlloc.
De nit, les flors no són companatge.

Necessit que la porositat freda del marès
m’empedri els neguits,
que imposi el regit a una pensa esbaldregada
per la força dels estults armats i amb poder.
De nit, les flors s’esbraven.
Em servirà de barricada,
l’escalonada de pedra i ramells,
per resguardar-me de les pregàries morfinòmanes
que almoinen sang amb una agressivitat extrema.
I dels oracionals reconvertits en crits de guerra.
I dels predicadors castrenses que em volen fer la pell
per voler mirar arriscadament aquesta terra
des dels caires dels penyals més escarpats
i amb el vent d’esquena.

Lluny de la mar i de nit, les flors no són vianda.

Afegeix un comentari