Estic molt cansat, tenc els peus masegadíssims i així i tot miraré de trobar-te. M’ajudarà la xocolata negra elaborada amb faves de cacau (70%) de Grénade, que m’empantanen la síndrome d’abstinència. El mòdul de l’aeroport on esper el vol que em retornarà a casa acull poca gent, en aquesta hora avançada de la nit. Just davant meu, una parella jove -ell amb el cap a la falda d’ella- es repassa sense gens d’escandalera els decibels de la fortor. El recollit de cabells d’ella li diverteix i anina la cara.
Al darrera d’ells una altra parella d’edat amb arrugues i un jove que podria passar per fill seu, mengen un entrepà amb mostres inequívoques de tenir gana. Qualsevol cosa em distreu els propòsits i així i tot, miraré de trobar-te. Perquè existeixes,
jugant amb mi a conions, agotzonant-te en algun colze de les canonades del meu sistema creatiu, fas evident que, si m’hi afany, te trobaré. Voltes sobre els cims de la impaciència com les aus més grans i majestàtiques; o com els virons, mirat des del neguit.
Vora meu, dos alemanys acaben de comprar-se una ampolla de Ballantine’s i se la beuen amorrant-la directament i a glops generosos. Me miren i riuen. Riuen i es fotografien. Beuen, me miren, se’n riuen de mi i ho fotografien tot amb una compulsió fermadora.
Embarcaré d’aquí a una hora, si res no ho retarda, i en fer-ho ja t’hauria d’haver trobat. Si no, el cansament i l’emprenyadura faran venir l’insomni i ja la tindrem armada. Sempre seguit m’aconsellen que no ho faci mai, això d’encalçar-te; que et deixi fer, que ja vindràs en rotar-te. El que he de fer és estar sempre a punt, a l’aguait.
S’acaba de seure vora meu un home cepat i emboinat. En veure’m escriure me mira amb temor i tot seguit acala el cap amb un mig somrís entendridor. Estranya que viatgi sol.
Em sembla que ja te tenc: sí, ja te tenc. Escolta: “Tenia els peus masegadíssims i el cansament li trasbalsava la cara…”. Espera. A veure què vol aquest homenet. Collons! Em convida a menjar pa i formatge, i branda un trinxet gens discret! No gràcies, acab de venir del bar. Bon profit. Vols dir que ha passat per l’arc detector de metalls i altres objectes de fer mal? Tornem-hi, que d’aquí a deu minuts
embarcaré: “Tenia els peus cansats i la cara masegadíssima..”. No, espera…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i la cara masegadíssima… i així i tot la cercava. Cercava la teranyina, subtil, que a la llum de la lluna afirmaria l’existència. Llavors, aferrat al fil finíssim i brillant, continuaria escrivint, talment una víctima del seu deler. Així som… quina condemna més benéfica.