marginàlies

Es fa dir Nico i tot d’una adverteix que aquest nom seu de carrer no prové de Nicolau, com tothom creu, sinó de Nicodemus. Tot ve de quan feia el batxillerat a La Salle. Un “hermano” que el prengué com a fill de l’ànima, en veure’l tan tímid i que el feia de veure quan no estava envoltat d’al·lots, li deia que pareixia en Nicodemus, “el savi i ric jueu que es veia en secret amb el Senyor”, recita que si ho revivís.  Té quaranta-quatre anys i el futur embromat. Són molts d’anys d’anar de rota batuda rera tota mena de merdes i coques, diu amb una recança que esfereeix. De tanta matadura química, té el cervell obnubilat i les neurones amotinades.

En conseqüència, no s’atura d’envellir acceleradament: cada any, en el seu cos matxucat, es tradueixen en set, com els cans. Poca cosa li dóna gust, però amb la nova pròtesi dentària se sent una mitja merda nova. Vuit anys d’abstinència absoluta de còctels al·lucinògens li han aturat carro i cavall, i per això la morrada mortal, però li costa molt, encara, tenir les venes quietes. No nega que s’ho fa amb la marihuana quan li envest la mollor d’esperit, que darrerament s’esdevé amb molta freqüència. A més, ara l’ha aclaparat el record i tot lo dia pensa amb els dos fills i sa mare. Com ha patit, sa mare, per ell! No ha volgut mai que el veiés derrotat. L’orgull mai no mor i ell, a sa mare, mai no li tocà ni cap duro ni cap pèl. Ben igual que als fills. Vint anys fa que partiren amb sa mare i d’aleshores ençà els ha vist dos pics i d’amagat. Ells tampoc no li han comptat les nafres de l’ocàs. Les dues vegades que els tingué a tret de mirada, ells no sabien qui era qui els mirava amb aquella inquisició tan innocent. N’ha anat sabent noves a través de sa dona i de poques fotografies. Millor així. Vés per on, ara enyora una cadena afectiva que l’estacàs quan sempre n’ha defugit. Amb sa dona no hi pensa tant i quan ho fa, li rebrota la polissonada. Se li aninen els ulls i torç la boca amb murrieria. Buf, com era… com es remenava… Era llesta, a més, no dubta a dir, i quan veié el rumb que prenia ell –i ella al darrera de gambirot-, el deixà tirat.

S’ho passaren molt bé junts, uns quants anys. Ho provaren tot i amb tothom. No volien deixar sense explorar cap racó del desig, i a això s’afanyaren amb una determinació impertorbable. Però ella sabé dir prou quan calia, quan li començà a fer un maler –un dolor turmentós i generalitzat- la recerca irritant de l’eufòria. Ara, diu ell, amb tot el que va viure i sentí, amb tot el que aprengué deu ser la tia més feliç del món. Tan fura és que va per lliure, garrigament a lloure, sense cap més fermall que el git de la fortor. En canvi ell, a la propera travelada del cor quedarà sec com una pansa. Cinc anys enrere no se’n penedia de res; ara només se’n penedeix de no haver aprofitat la doblerada que va fer a Eivissa sent el proxeneta de cinc joves –tres d’aquí i dues de fora- que no anaven de púrria, sinó de gent d’alt poder adquisitiu. Si no tingués encavorcada la memòria faria la llista de polítics i famosos que passaren per les mans, les pólvores, els àcids i els sexes de les seves protegides. D’un en recorda bé el nom i la cara –que no dirà perquè no ha perdut, encara, la condició de cavaller- perquè estant amb na Ruth i enfarinat de cocaïna, tingué un infart. Redéu, que n’hagué de fer, de corregudes, per salvar-li la cara i la vida! Es portà bé, però. Va quedar com un senyor.