marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
ADDICTES A L’ÀNSIA
Res no retorna. Tot es perd, tot s’esmuny o fuig,sobretot la claror, el batec de l’arc del cel que ve quan li rota i es fon quan se’l fita. L’odi potser sigui l’única força capaç de tibar la goma del tirador i sortir-ne disparat amb més potència que la llum per esperar-nos, dret com us fus i desafiant, allà deçà els anys que ara s’engendren. Però és tan marranera la vida!
Els míssils dels forassenyats –que arruïnaran la terra- esbaldreguen els marges pujats amb seny i cura, i la idiòcia ho crema tot com si fos napalm, amb una diligència que fa feredat.
Cap peu de rei no pot mesurar el gruix de la seguretat que tant freturam per no alenar debades. Ens costa tant acceptar que no hi ha seguretat més afermant que saber-nos preparats per boleiar constantment els instants!
Abraonar qui et besa o et cerca les pessigolles, fa tanta patxoca!
Només els contenidors de l’ànsia –ben precintats- suren sobre les mars apaivagades de l’ordre i la mesura.
Hom ha descobert un pla ben espinzellat en el calaix d’un president qualsevol per aixecar penals per a la lletra i camps de treball per a la solució final: incinerar la veu. De què han servit, la veu (o el vot) i la lletra (o la llibertat) si les comparem amb la pólvora?
Bramar és més rendible que la parla perquè és uniformement universal i, sobretot, més ecològic. I pròsper: com més avançam, més es valoren els raucs i les escaïnades.
Per què ha de ser tan addictiu, viure?
Com més anam, menys valen els cultius dels aborígens amuntegats a les reserves: no volen pesticides i just amb el sofre no poden evitar els efectes devastadors de la pluja àcida i les columnes dels agents químics armats per l’imperi que els sotmet.
No parlem: renillem quan anem eixits i callem com els esparralls per escoltar les consignes de qui sap on cal que anem sense replicar. No escrivim: marquem amb almangra els caus dels renegats i dels rebels de les ciutats on pasturam mansuetament la grosseria mental que es perpetua.
De porcs, se n’ha de venir de casta; de senyors, les solls en van plenes.
Per què ha de ser tan vividora, la vida?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo ho he sentit dir en la infància a gent de Pollença (poble; vull dir que no era del Moll) amb un sentit diferent: un nin, o un bebè, marranero, volia dir que era afectuós. Igualment ser merdós vol dir ser presumit.
M’ha agradat molt el teu post. Quan no en penges tenc ‘mono’