16 de juny de 2011
Sense categoria
1 comentari

La carta del cacic Mutua

Aqui la traducció que he fet al catalá (i a sota l’original portugués) d’ aquesta carta del cacic Mutua, un cap indígena xavante del Riu Xingú, en plena Amazônia, comparable al clàssic ecològic de la carta de 1855, del cacic Seattle, de la tribu Suquamish, al president dels Estats Units. Plena de lirisme i de poesia, Mutua manifesta des de la sensibilitat i espiritualitat indígena la revolta i la tristesa dels pobles indígenas del Riu Xingú per l’ inici de la construcció de la gran hidreléctrica de Belo Monte.

Si maten el Xingu, tots veurem el menjar tornar-se sorra.”

Carta del Cacic Indígena Mutua sobre la Hidrelèctrica de Belo Monte
Escrit pel Cacic Mutua
 
El sol em va despertar dançant per la meva cara. Al matí, va atravessar la palla de la meva cabana i jugava amb els meus ulls somnolents. El Germà Vent, missatger del Gran Esperit,  va alenar el meu nom, fent tremolar les fulles de fora. Jo sóc  Mutua, cacic de l’aldeia Xavante. En el nostre idioma, Xingú vol dir aigua bona, aigua neta. És el nom del nostre riu sagrat. Com um tintineig de la serp cascavell, el Vent anunciava perill. El cor em pesava com uma fruita de jaca madura, i la gola resseca em demanava saliva. He escoltat. El Gran Esperit de la selva està enutjat. El Xingú banya tota la selva amb l’aigua de la vida. Porta alegria i felicitat en els rostres de la mainada de l’aldéia. El Xingú ens porta l’aliment de la nostra tribu.
Però avui la nostra gent està trista. El Xingú ha estat condemnat a mort. Els cacics dels homes blancs  mataran el nostre riu. El lament del Vent diu que aviat arriba um tal de pantà per a la nostra terra.  Es diu Belo Monte. Al poble d’Altamira volen construir una represa. Tiraran un munt de terra, pitjor d’ allò que van fer allà lluny, al canal de Panamà.



Mentre inunden la selva per una banda, per l’ altre cantó no deixen passar l’ aigua. El Xingú correrà més poc a poc. La selva secarà als voltants . Els animals moriran. Es reduïrà la desova dels peixos. I si encara sobra vida, será uma vida trista com l’indi.
Com una gran serp platejada, el Xingú llisca pel Parà i pel Mato Grosso, refrescant tota La floresta. El Xingú va lluny, desembocant al Riu Amazones i alimentant altres pobles llunyans. Si el riu mor, la gent també mor, moren els animals, la selva, els camps, els peixos, tot mor.

Això ho havia après amb meu pare, el gran cacic Aritana, que em va ensenyar a fletxar els peixos a l’aigua, perquè ens servissin d’aliment.
Si Xingu mor, el nen del futur dormirà per sempre en el passat, portant el cant de la saviesa del nostre poble al fons de les aigües de sang. Al matí, el vent m’ha portat a la selva. L’Esperit del Vent té pressa, ha de córrer món, alenar el coneixement de l’ ànima de la Natura a les orelles dels altres pajés. Però l’home blanc està sord i fa molt de temps que ja no escolta més el Vent.


Jo he parlat amb la Selva, amb el Vent, amb el Cel i amb el Xingú. Entenc el llenguatge  de les arares, dels micos, de l’ós formiguer, del tapir i de l’armadillo. El Sol, la Lluna i la Terra són sagrats per a nosaltres.

Quan un indi neix, es converteix en part de la Mare Natura. Els nostres avantpassats, molts dels que se’n van anar per la mà dels homes blancs, són sagrats per al meu poble.
És veritat que després que l’home blanc arribés, l’home vermell mai més ha estat el mateix. Ell ens va portar l’esperit de la malaltia, la grip que va matar el nostre poble. I l’esperit de la cobdícia que ens ha robat els nostres arbres i ha matat els nostres animals. En el passat já havíem estat milions de persones. Avui en dia, tan sols som cinc mil indis a les vores del Xingú, i no sé per quant més de temps.
Als camps, encara aconseguim plantar la iuca, que és el nostre principal aliment, juntament amb el peix. Amb la iuca, fem la tapioca. Una història conta que la iuca va néixer del cos blanc d’una bonica noia índia, enterrada en uma cabana, que va créixer de la terra que la guardava gràcies a les llàgrimes d’enyorança dels seus pares.


El Sol em va despertar dançant em la meva cara. I el Vent em va portar el clam del riu que està enutjat. Jo sóc um guerrer valent, jo no tinc por res. Caminaré sobre els cocodrils, enfrentaré l’ abraçada mortal de la boa i les terríbles garres dels pumes. Saltaré pel damunt de les coses, si em volen retenir. Els esperits tenen sentiments i no els agrada esperar massa.
Des de petit vaig aprendre a parlar amb el Gran Esperit de la selva. Era un dia de pluja que corria tot sol per dins del bosc, i vaig tenir pessigolles als peus quan trepitjava les llavors de castanya del terra. El meu arc i fletxa perseguia la caça, però era jo mateix que era caçat  per les ombres dels éssers màgics de la selva. L’esperit de l’Esparver Real ara mateix apareix rodant amb les seus grans ales al cel. Amb un crit agut m’ha preguntat: “Qui va ser el primer a ferir el cos del Xingú?” El meu cor s’ha encongit com la polpa de la fruita del pequí i no té coratge de dir que ha estat el representant del regne dels homes.

L’ esperit de l’ Esparver Reial diu que si l’ artèria del Xingú es trenca per culpa de la represa, la fúria del riu d’escamparà com sang per tota la terra i farà pudor de mort.


El sol em va despertar jugant per la meva cara. El dia es va obrir i em va preguntar per la vida del riu. Si maten el Xingu, tots veurem el menjar tornar-se sorra.
L’ocell de cap majestuós em va atreure a la reuniõ dels esperits de la selva. Trepitjant les fulles velles de terra amb cura, perqué la terra està prenyada, he seguit el camí del riu Xingú. Vaig recordar com abans, quan anava a la ciutat i pel camí tan sols veia arbres.

 

 

Ara les serradores de fusta i les grans hisendes han espremut l’ indi aprop del riu, amb pastures de bestiar i cultius sumergits de verí. La terra está espatllada. Després de matar la nostra selva, els nostres animals, embrutar els nostres rius e tallar els nostres arbres, ara volen matar el Xingú.


El sol em va despertar jugant per la meva cara. I pel camí del riu vaig passar pel Gran Arbre i una saba vermella lliscava pel seu nus. Qui ha arrencat la pell de la nostra mare? -Va gemegar la vella senyora amb un profund sentiment de dolor. Les paraules em mancaven a la boca. No podia explicar el mal que portaran a la terra. Porta la nostra veu asl quatre cantons del món, ha clamat. El Vent lleuger alenarà fins les oïdes de les orelles amigues, ha ventilat per acabar, fent servir l’antic llenguatge, mentre les fulles de dalt es debatien.

 


El nostre poble ha provat de cridar contra els negocis dels homes. Hem portat la nostra gent a parlar amb els cacics desl blancs. Els nostres cacics del Xingú van viatjar preocupats i revoltats cap a Brasília. Jo hi era i he vist com ha anat tot.


Els caics caraïbes  s’amaguen. No ens volen mirar de dret als nostres ulls. Ells diuen que ens van consultar, però ningú va ésser escoltat.
L’home blanc havia de saber que res no creix sense retre reverència a la vida i a la natura. Tot el que passa aquí volarà com el Vent que no té fronteres. Un dia recaurà fet calor i fet patiment per als altres pobles llunyans del món.
L’hora de la veritat ha arribat i existeix uma missió en cada estrella que brilla en les onades del riu Xingú. A punt per revelar els seus misteris, tant en el món dels homes com en la naturalesa.
 
Jo sóc el cacic Mutua i aquesta és la meva paraula! Aquesta és la meva dança! I aquesta és la meva cançó!
 
Portaveu de la nostra tradició, anem-nos a enfortir. Casa de la Pregària, anem-nos a enfortir. Cuca – Esperit, anem-nos a enfortir. Maraca, anem-nos a enfortir. Vent, anem-nos a enfortir. Terra, anem-nos a enfortir. Riu Xingu! Anem-nos a enfortir!
 
Porti el meu missatge en les seves onades per tot el món: la terra és la font de tota vida, però ens necessita a tots per donar vida e per-ho créixer tot. Quan tu vegis um reflexe mês brillant em les aigües d’un riu, d’un llac o del mar, és el missatge de lamentació del Xingú clamant per viure.

Cacic Mutua
Xingú, Parà, Brasil, 8 de juny de 2011.

———————————————————————–Llegir la versió original en portugués a continuació

 

 

 

Escrito por Cacique Mutua   

Sáb, 11 de Junho de 2011 04:16

 

O Sol me acordou dançando no meu rosto. Pela manhã, atravessou a palha da oca e brincou com meus olhos sonolentos. O irmão Vento, mensageiro do Grande Espírito, soprou meu nome, fazendo tremer as folhas das plantas lá fora. Eu sou Mutua, cacique da aldeia dos Xavantes. Na nossa língua, Xingu quer dizer água boa, água limpa. É o nome do nosso rio sagrado. Como guiso da serpente, o Vento anunciou perigo. Meu coração pesou como jaca madura, a garganta pediu saliva. Eu ouvi. O Grande Espírito da floresta estava bravo. Xingu banha toda a floresta com a água da vida. Ele traz alegria e sorriso no rosto dos curumins da aldeia. Xingu traz alimento para nossa tribo.

?

Mas hoje nosso povo está triste. Xingu recebeu sentença de morte. Os caciques dos homens brancos vão matar nosso rio. O lamento do Vento diz que logo vem uma tal de usina para nossa terra. O nome dela é Belo Monte. No vilarejo de Altamira, vão construir a barragem. Vão tirar um monte de terra, mais do que fizeram lá longe, no canal do Panamá.

?

Enquanto inundam a floresta de um lado, prendem a água de outro. Xingu vai correr mais devagar. A floresta vai secar em volta. Os animais vão morrer. Vai diminuir a desova dos peixes. E se sobrar vida, ficará triste como o índio.

?

Como uma grande serpente prateada, Xingu desliza pelo Pará e Mato Grosso, refrescando toda a floresta. Xingu vai longe desembocar no Rio Amazonas e alimentar outros povos distantes. Se o rio morre, a gente também morre, os animais, a floresta, a roça, o peixe, tudo morre. Aprendi isso com meu pai, o grande cacique Aritana, que me ensinou como fincar o peixe na água, usando a flecha, para servir nosso alimento.

?

Se Xingu morre, o curumim do futuro dormirá para sempre no passado, levando o canto da sabedoria do nosso povo para o fundo das águas de sangue. Pela manhã, o Vento me levou para a floresta. O Espírito do Vento é apressado, tem de correr mundo, soprar o saber da alma da Natureza nos ouvidos dos outros pajés. Mas o homem branco está surdo e há muito tempo não ouve mais o Vento.

?

Eu falei com a Floresta, com o Vento, com o Céu e com o Xingu. Entendo a língua da arara, da onça, do macaco, do tamanduá, da anta e do tatu. O Sol, a Lua e a Terra são sagrados para nós. Quando um índio nasce, ele se torna parte da Mãe Natureza. Nossos antepassados, muitos que partiram pela mão do homem branco, são sagrados para o meu povo.

?

É verdade que, depois que homem branco chegou, o homem vermelho nunca mais foi o mesmo. Ele trouxe o espírito da doença, a gripe que matou nosso povo. E o espírito da ganância que roubou nossas árvores e matou nossos bichos. No passado, já fomos milhões. Hoje, somos somente cinco mil índios à beira do Xingu, não sei por quanto tempo.

?

Na roça, ainda conseguimos plantar a mandioca, que é nosso principal alimento, junto com o peixe. Com ela, a gente faz o beiju. Conta a história que Mandioca nasceu do corpo branco de uma linda indiazinha, enterrada numa oca, por causa das lágrimas de saudades dos seus pais caídas na terra que a guardava.

O Sol me acordou dançando no meu rosto. E o Vento trouxe o clamor do rio que está bravo. Sou corajoso guerreiro, não temo nada. Caminharei sobre jacarés, enfrentarei o abraço de morte da jibóia e as garras terríveis da suçuarana. Por cima de todas as coisas pularei, se quiserem me segurar. Os espíritos têm sentimentos e não gostam de muito esperar.

?

Eu aprendi desde pequeno a falar com o Grande Espírito da floresta. Foi num dia de chuva, quando corria sozinho dentro da mata, e senti cócegas nos pés quando pisei as sementes de castanha do chão. O meu arco e flecha seguiam a caça, enquanto eu mesmo era caçado pelas sombras dos seres mágicos da floresta. O espírito do Gavião Real agora aparece rodopiando com suas grandes asas no céu. Com um grito agudo perguntou: ‘Quem foi o primeiro a ferir o corpo de Xingu?’ Meu coração apertado como a polpa do pequi não tem coragem de dizer que foi o representante do reino dos homens.

O espírito do Gavião Real diz que se a artéria do Xingu for rompida por causa da barragem, a ira do rio se espalhará por toda a terra como sangue e seu cheiro será o da morte.

?

O Sol me acordou brincando no meu rosto. O dia se abriu e me perguntou da vida do rio. Se matarem o Xingu, todos veremos o alimento virar areia.

?

A ave de cabeça majestosa me atraiu para a reunião dos espíritos sagrados na floresta. Pisando as folhas velhas do chão com cuidado, pois a terra está grávida, segui a trilha do rio Xingu. Lembrei que, antes, a gente ia para a cidade e no caminho eu só via árvores.

?

Agora, o madeireiro e o fazendeiro espremeram o índio perto do rio com o cultivo de pastos para boi e plantações mergulhadas no veneno. A terra está estragada. Depois de matar a nossa floresta, nossos animais, sujar nossos rios e derrubar nossas árvores, querem matar o Xingu.

?

O Sol me acordou brincando no meu rosto. E no caminho do rio passei pela Grande Árvore e uma seiva vermelha deslizava pelo seu nódulo. Quem arrancou a pele da nossa mãe? Gemeu a velha senhora num sentimento profundo de dor. As palavras faltaram na minha boca. Não tinha como explicar o mal que trarão à terra. Leve a nossa voz para os quatro cantos do mundo, clamou. O Vento ligeiro soprará até as conchas dos ouvidos amigos, ventilou por último, usando a língua antiga, enquanto as folhas no alto se debatiam.

?

Nosso povo tentou gritar contra os negócios dos homens. Levamos nossa gente para falar com cacique dos brancos. Nossos caciques do Xingu viajaram preocupados e revoltados para Brasília. Eu estava lá, e vi tudo acontecer.

?

Os caciques caraíbas se escondem. Não querem olhar direto nos nossos olhos. Eles dizem que nos consultaram, mas ninguém foi ouvido.

?

O homem branco devia saber que nada cresce se não prestar reverência à vida e à natureza. Tudo que acontecer aqui vai voar com o Vento que não tem fronteiras. Recairá um dia em calor e sofrimento para outros povos distantes do mundo.

?

O tempo da verdade chegou e existe missão em cada estrela que brilha nas ondas do Rio Xingu. Pronta para desvendar seus mistérios, tanto no mundo dos homens como na natureza.

 

Eu sou o cacique Mutua e esta é minha palavra! Esta é minha dança! E este é o meu canto!

 

Porta-voz da nossa tradição, vamos nos fortalecer. Casa de Rezas, vamos nos fortalecer. Bicho-Espírito, vamos nos fortalecer. Maracá, vamos nos fortalecer. Vento, vamos nos fortalecer. Terra, vamos nos fortalecer. Rio Xingu! Vamos nos fortalecer!

 

Leve minha mensagem nas suas ondas para todo o mundo: a terra é fonte de toda vida, mas precisa de todos nós para dar vida e fazer tudo crescer. Quando você avistar um reflexo mais brilhante nas águas de um rio, lago ou mar, é a mensagem de lamento do Xingu clamando por viver.

?

Cacique Mutua,

Xingu, Pará, Brasil, 08 de junho de 2011.

  1. Gràcies per compartir aquesta carta del cacic Mutua. És tota una veritat, però que els éssers humans que han fugit de la natura, que la volen fer seva, que la volen dominar, que la volen fer desaparèixer, ni llegiran la carta, ni feran res de res, i el món anirà reculant poc a poc.
    Malgrat tot, també hi han éssers humans que no es deixen trepitjar, que lluiten i que finalment poden guanyar. Uns pocs no poden ser propietaris del poder per sempre més; el poble és més nombrós.
    Al riu Mekong també volen fer un pantà, i la gent de que viu del riu, que l’estima, que forma part de la seva vida fins que arriba al mar en un gran delta, lluiten perque el pantà no es construeixi.

    Leve minha mensagem nas suas ondas para todo o mundo: a terra é fonte de toda vida, mas precisa de todos para dar vida e fazer tudo crescer.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!