marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de setembre de 2008
1 comentari

LLAVADOSSOS

Quan passa el vent per la flauta és hora de fer anar els dits.

Amb aquesta dita voltant-li per la mollera bevia el primer cafè, ben carregat, del dia. Tan fort l’havia pres el refrany que al migdia s’havia fet membrana i l’abstracció amb què l’atenia, la maça que hi percudia com si timbala fos. El recés que s’havia imposat dies enrera començava a llevar i el relat prenia forma satisfactòria. Hi treballà ininterrompudament sis hores. A les quatre sortí cofoi de la cofurna i dinà de pa i coses. Calia reposar i en haver becainat una estona –un quartet d’hora li bastava- prengué el cotxe per oxigenar-se a Valldemossa, com feia sovint. Anà al cafè valldemossí acostumat, al jardinet a recer del bater del sol, i no dubtà a demanar una tassa de xocolata amarga calenta.

Queia l’horabaixa com li agradava: sense estridències, enduent-se les pesantors, quan se li acudí com s’estava el protagonista del relat que treballava en haver passat per un destret: quiet i trist com la mirada d’ase. No havia acabat d’escriure la frase quan en aquell jardinet benaurat se’n sentí ben clar un bram, d’ase. Signe de bon averany, es digué. Es pintà un somrís a l’expressió, ben allunyada de la que volia per al seu personatges, pagà la xocolata desfeta i voltà per la vila; la intenció era fer cames. Sense fer-ne comptes es topà amb els llavadossos, així li deien al seu poble al safareig públic on les dones rentaven la roba. S’alegrà de veure’ls en tan bon estat. Embeneitit, es deixà endur per la remembrança.

La seva atribolada memòria creia recordar vagament que ell, de molt menut, hi acompanyava sa mare, als llevadossos, i que manejava un cove bugader enorme ple de roba blanca, potser. Ell entre sa mare i sa padrina. I en evocar sa mare de sa mare que en recorda tot d’una un dels molts adagis amb què complementava la seva parla calma i assenyada: anar-se’n tot pel forat dels llavadossos.

I immediatament pensà que tenia pendent l’article que li havien demanat sobre el desgovern -o govern d’aferra-pilla- de Jaume Matas.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.