marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
FER LA FAM
La pobresa és un conill apocalíptic a qui l’acabalat de torn ha empegat la cua i l’hi ha encesa perquè cali foc a les rotes tot deixant els roters en la misèria. I des dels posts de comandament repartits estratègicament per tots els dominis de la humanitat, els rics i afortunats contemplen privilegiadament els estralls de la depauperació. Qui sap fer fam, pot fer la guerra en pau.
No convé parlar-ne, de la misèria,
perquè pot ferir susceptibilitats
de laboratori. La pell del panxacontent
és un telet de ceba i per no-res s’irrita.
No fa de bon veure, des del landó
del privilegi i l’estar a plaer, la terra
calcinada, la carn socarrada
pel foc de la gana. El talent escasseja
i la talent perdura: cap pa no l’assacia.
Els trinxets nous en tenen molta,
de talent, per això, just en sortir
dels obradors de cal daguer, es posen
a volar i tallen caps a rompre. Entren
en els suburbis on s’han agermanat
persones i pandèmies, i passen
a degolla gent i fretura.
No toquen cap fil de titella, però:
no són ganivets alliberadors.
I dels resultats de la devastació
se’n fan reportatges que s’emeten
en horari prime time perquè les criatures
facin preguntes que mai no troben resposta,
sols excuses amb excés de diminutius.
Incomoda mirar de respondre als perquès
de la fam perquè des del sadollament
el senderi cau en letargia.
Si no és així, no s’entén que els que fan
tres menjades cada dia –com a poc-
en determinades circumstàncies
es declarin en vaga de fam.
No seria més coherent fer vaga,
però a la japonesa, això vol dir,
no parar de menjar fins a fregar
el coma glucèmic, per dir-ne un?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Havia acabat de prendre cafè i posava ranxo als refugiats. El meu fill no estava molt fi (al·lèrgia, canvi de temps, tot això) i se n’acabava de tornar al llit sense berenar. Jo m’hi posava tard perquè ahir vaig tenir mal de queixal i he demanat hora al dentista sens falta.
Quan anava a engegar, he sentit tocar la guitarra a les persianes de davant, i, fora obrir, he demanat identificació. Eren nines de devers 13 anys, i em deien el seu nom i em sonava, i la seva veu també. I elles sabien perfectament qui era jo i el meu nom. Encara no m’havia vestida i no els he obert. Volien 5 euros.
Evidentment, no han obtingut aquests 5 euros. Però què ho fa que a les 9 del matí dues nines de 13 anys necessitin 5 euros? Si hagués estat fam i m’haguessin demanat el berenar, els hauria fet el berenar, encara que reconec que és més greu que dues nines de 13 anys tinguin fam que no que necessitin 5 euros, perquè això últim pot ser la malcriadesa de voler entrar en un cíber, i allò altre és que els seus pares no s’ocupen del seu esmorzar.
Sigui el que sigui, per trobar-nos en el ple de la temporada en un municipi turístic, trob que els escruixits comencen aviat.
…pot fer la guerra en pau. Ja ho pots ben dir. És talment. És bo que no deixis dormir massa les conciències. gràcies.