A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

8 de novembre de 2017
0 comentaris

“La tasca de l’escriptor és metaforitzar el món, poetitzar-lo”. La bellesa en l’era digital, segons Byung-Chul Han.

Cada llibre del pensador germanocoreà, Byung-Chul Han, és ben bé un estat de la qüestió sobre el tema que aborda. Ho fa amb idees palpitants i anàlisis encertades. De conjetures i arguments vigorosos, n’és ple. Com va escriure Ignasi Aragay en el diari Ara, Byung-Chul Han s’explica amb la senzillesa d’un periodista i amb la profunditat d’un filòsof, lluny de l’argot tècnic i la xerrameca dialèctica de molts col·legues del seu gremi. Joan Fuster escrivia en un aforisme que la filosofia era aqueixa part de la literatura il·legible. El fet cert és que llegir-la de la mà dels nostres autors actuals: Tobies Grimaltos, Xavier Antich, Marina Garcés, Garcia del Muro, Francesc Torralba… o bé de veus com ara la de Byung-Chul, és una experiència diferent: no sé si els seus textos entren en el capítol de la literatura o no, però en tot cas, sense el sortilegi de paraules, ni un lèxic fastuós, són escrits on la voluptat de pensar, amb rigor expressiu i amenitat, dóna pas una prosa amb molts moments embadalits.

La salvación de lo bello, en la traducció al castellà, ens aproxima al que, segons el pensador, expressa el gust estètic actual. El títol no fa altra cosa que recordar la famosa frase de Dostoievski a L’idiota: “la bellesa salvarà el món”. I quina bellesa fa circular l’era digital?  Per a l’autor, vivim una eclosió de l’art identificat amb la pulcritud, amb objectes llisos i turgents d’aspecte llaminer i setinat. Com a exemple les escultures de Jeff Koons, o els iPHones o, en un altre camp, la depilació brasilera.  Un art infantil i banal, sense distància contemplativa i sense cap insinuació o presència  de  negativitat. Aquest imperi de formosor cridanera —en algun moment, la designa “cal·locràcia”— té en les escultures de Koons una il·lustració perfecta:

                

L’art actual, a parer del pensador coreà, amaga allò que hi puga haver de repugnant o de lleig i ens mostra, només, la polaritat positiva. Es nega, en redó, a donar a conèixer l’altra cara de les coses. Si l’art de la postguerra tendia a recloure’s en els seus reductes lletgistes, pobres, esfereïdors—l’informalisme, la pintura matèrica, el neorealisme— ara, per contra, tenim el bunyol dins de la mel, completament ensucrat. Però l’objecte artístic —talment la vida—hauria d’expressar també la lletjor, la ferida, l’obscuritat. Esclar! Parlem del que corprén, excita, meravella…Del que perdura.

Byung-Chul Han hi repassa altres condicions necessàries per fruir la bellesa, com és ara la no exposició nítida, perquè la recepció reclama una certa ocultació i una aproximació gradual. A dir veritat, la transparència —ensenyar-ho tot— és pornografia. L’art efectiu necessita, en el fons, la insinuació: dir i no dir. Al costat d’aquesta dimensió d’irreductible, també per copsar l’encant estètic necessitem distància, perspectiva: no podem tenir l’objecte artístic als nassos. Walter Benjamin ho va argumentar amb agudesa en la seua teoria de l’aura.

En un altre ordre de coses, la bellesa i el consumisme s’exclouen, és més: “Allò bell artístic és una resistència contra el consum”. I per arrodonir l’aproximació, l’autor hi proclama que “la tasca de l’escriptor és metaforitzar el món, poetitzar-lo”. En la metàfora hi ha narració, no un simple trasllat informatiu. Per això “l’internet” que es basa en connexions informatives immediates, n’està fora, de la narrativitat. I de la metaforització. I de la bellesa.

Novament, de la mà de Byung-Chul Han tenim un petit tractat que, en aquest cas, aborda el present del gust l’estètic a través d’una anàlisi i d’una dialèctica inspirades. De fet, esdevé una denuncia de com l’art no pot conformar-se amb l’exaltació de la vida banal, el confort fàcil, el narcisisme, la sexualitat directa… Aquesta realitat, entre feliçota i embadalida, de la beatiful people, dels addictes al Corte Inglés… no és, amb tota la seua essència, ni art, ni bellesa. La boniquesa endulcorada, embafa. El cineasta canadenc Denys Arcand, en la seua darrera pel·lícula, El regne de la bellesa, ofereix una mirada perspicaç sobre la vida entre els plaers enllaunats, el fulgor arquitectònic, el luxe… I ens presenta el xoc amb allò que, en el fons, ens encara la vida: la comprensió intuïtiva d’una veritat pregona, on l’amarg i el dolç veïnetgen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!