marginàlies

Hi feia bon estar a Ses Lleonardes. Hi anaren de bon matí, abans que les roques es convertissin en estenedors grollers de gent en multitud, renous, tovalloles tan enormes com estridents, para-sols de propaganda, bosses estibades de no se sap què, geleres portàtils amb aigua i cervesa, xancletes aperduades, síndries per refrescar, tauletes per fer un mos que dinar, mares cridadores, menuts a l’empait de crancs com l’ungla, jovencells descarats exhibint barroeria, padrines esglaiades assegudes precàriament en cadires plegadisses de plàstic i alumini, padrins amb careta que els confereix una expressió fantasmagòrica badocant el fons marí de quatre pams… Trobaren un dit de mar sense ningú que els ben encabia i s’hi instal·laren. Ell havia dut un llibre per espassar-se la contrarietat d’haver d’acompanyar el nebot a fer un bany. No s’hi podia negar. I Ella li ho havia posat tot a favor. Ara que
hi era, però, hi estava bé.

Decidí banyar-se amb el nin i en entrar, l’aigua, l’escarrufà i això que en aquella hora del matí no era gaire freda. I féu ben sonor l’esmussament. Sentint aquells espants desproporcionats, el marrec ho donà a les rialles fresques. Xipollejaren una bona estona.

De l’aigua estant veié comparèixer una parella jove. S’ha acabat la pau, murmurà. Ben aviat serà hora de partir perquè les formigues ja fan corrua per ser aviat al cap del tió, pensava mentre tenia esment al seu nebot.

La parella nouvinguda, després de fer un cop d’ull ràpid a aquell dit de mar, trobaren el lloc que més els plaïa. Va ser aleshores que els saludaren educadament. A Ell, aquella salutació, en ser feta en català, féu efectes balsàmics a la seva emprenyadura.

Sense cap pressa, els dos nous veïns es desvestiren fins a quedar en banyadors. Dos cossos gairebé perfectes, pensà, carnosos, fibrats, alts… joves. La parella es diu coses a cau d’orella que, si havia de fer cas a la seva expressió juganera, devien ser confidències amorosides. Està d’esquena a ell, quan la jove es treu la peça de dalt del biquini perquè el jove li unti l’espatlla i el dors de protector solar. En acabat, el jove es posa davant la seva parella perquè faci el mateix.

Ben untats, primer ell s’asseu per llegir el diari i després ella es gira cap on són nebot i oncle per entrar a la mar. Ell no pot dissimular un calfred en topar-se amb aquells dos pits gens empegueïts que se li apropen. Són  bells, bellíssims, com la jove. Bells, així de clar i de rotund, sense adjectius destorbadors. Avancen cap a ell i a tocar del seu braç pot atendre degudament aquella pell d’aigua que li mostra els dos clotets de les galtes i li bresca la mirada amb els llavis que li dediquen només per ell un somrís.

Per ventura no cal partir tot d’una, es rectifica. Ella el retorna del seu encaboriament en dir-li que, ja pot sortir de l’aigua, que ella se’n cuidarà del nebot. Estaré un poc més, que hi estic a plaer, li respon. Ella, tanmateix, sap quin és el motiu de seguir en remull, una raó que es torna apropar sigil·losament. En ser vora ells dos i el nebot, fa peu.

L’aigua li arriba fins a sobre els mugrons. Ell ha de fer de tot per seguir el joc de l’aigua i no fer coneixedor la seva exultació. La jove es dirigeix a la criatura.
-Què noms, preciositat?
-Pau, contesta el menut, i li allarga la mà dreta.
Ella l’hi pren i és quan nota l’estranyesa en la seva mirada.
-És cec, precisa Ella.