A tall d'invocació

Celebre cada nou poemari de Joan Margarit com un esdeveniment personal. El demane a la llibreria; compte els dies que tarda en arribar-hi; me’l llegesc dosificadament –puc estar-me  una o dues setmanes en les seues pàgines. Sempre faig més d’una lectura i alguns poemes els llegesc en veu alta. Els seus mots em porten a buscar altres poemes, textos, cançons, pel·lícules…i, d’alguna manera, em fan obrir una finestra nova –per xicoteta que siga– sobre la vida. Mai no voldria que el llibre s’acabara encara que alguns tenen tonalitats tristones. Ah! la melangia, com és de poètica!

El poemari recent, Des d’on tornar a estimar, no és precisament dels més melangiosos. Al contrari, ben bé és una mostra de la força de la tendresa. L’amor com a nucli de l’energia. “Estimar és un lloc” proclama en el primer poema i conclou “Estimar és un lloc./Perdura al fons de tot: d’ allí venim./ I és el lloc on va quedant la vida”.

En el llibre que acabe de publicar Constel·lacions postmodernes, hi ha un assaig sobre Joan Margarit: “El poeta lector (sobre Joan Margarit)”. Es tracta d’un text on destaque  la transparència de la seua veu i la facilitat amb què amb qualsevol material simple, directe, domèstic –també amb qualsevol text llegit– Margarit elabora un poema.

L’autor de Casa de Misericòrdia és el poeta de la senzillesa: qualsevol paraula, una imatge molt simple, una frase feta pot expressar un desassossec, conformar una digressió anímica, induir-nos a mirar des d’un altre angle les coses. A hores d’ara, tinc la seua poesia com una força que ajuda a suportar les topades, els contratemps i els neguits del dia a dia. No sé si és una falsa impressió, però, la lectura de la seua obra sempre em fa créixer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!