LA INSOLÈNCIA DEL MOSTEL

L’amo en Pere frega la setantena d’anys i té una finqueta a muntanya on hi fa aus de corral i ovelles per passar gust i l’estona. I per afegir quatre cèntims a una pensió de ca magre, diu, perquè gaudeix d’un retir miserable de pagès. Des que enviudà fa set anys, amb els fills casats, passa més dies a la finca que a la casa de la vila. No es pot donar als excessos de feina i rauxa d’antany, però s’aguanta bé, la qual cosa li permet no ser víctima de l’ociositat, el vici pitjor que pot tenir la persona, diu amb severitat. Del que més satisfet està és de mantenir gairebé intacta la vista, tot un privilegi, manifesta amb prou humilitat. De lluny hi veu tant com quan era jove, gairebé, i enfila agulles a la primera. I és precisament aquesta vista tan ben musculada que li ha afegit una activitat més als quefers diaris: fa tres dies que, a trenc d’alba, un mostel es deixa veure amb insolència al marge segon de darrera la casa, a tocar del galliner.

Mira que són diminuts, els mostels, idò el va veure! No se’n sabia avenir: la bèstia, en adonar-se de la seva presència llunyana, no fugí, ans al contrari: aixecà més el caparrí com si desafiàs l’amo en Pere, que s’hi apropava amb decisió tot pensant que li hauria destrossat el galliner. Però el mostel esperà a què l’home confirmàs de quina casta d’animal es tractava per fer-se el fonedís. Al corral tot estava en ordre. Tornarà, aquest animal, digué barra closa. I mira que feia anys, que no en veia. Tornarà i m’ho farà malbé tot, aquest puta.

Acabà de passar el dia neguitós tot extremant les mesures preventives d’atac que més a mà tenia.

L’endemà, a la mateixa hora i al mateix indret, hi tornava a tenir la feristela insolent. Aquesta segona vegada es miraren amb més deteniment, quiets tots dos, mostel i Pere, i quan l’animal ho cregué oportú, desaparegué. I el corral seguia intacte. Avui, segons conta, s’ha repetit l’escena i en els ulls s’han llegit que un, l’amo en Pere, com més va, més ganes té d’escanyar-lo, i l’altre, el mostel, de demostrar-li que, en voler, qualsevol nit, es fartarà de sang de conill. Fet i fet el mateix desafiament d’en Romeu, que, sol post, compareix a la plaça amb dues bosses de plàstic i una motxilla de les antigues a la recerca d’un banc, que, en un tres i no-res, es fa seu. S’asseu a un cap i la motxilla i les dues bosses seguidament com si també tinguessin dret a seure, com les persones. I tot, perquè, en tocar la nit, es pugui estirar al banc i dormir en haver-se pres la ració diària nocturna de vi de potada. El veïnat considera que no es pot consentir que en Romeu faci la nit allí perquè destorba la quietud de la gent decent, apreciació que no comparteix, naturalment, perquè ell també es considera decent i pacífic. Ell només beu vi barat -i accepta que és un vici lleig, però què hi farem!- i dorm; el matí, desapareix com el mostel. L’amo del bar li ofereix cada nit, abans de tancar i procurant que ningú no el vegi, un tassó de llet freda que en Romeu es beu en senyal de gratitud. Me n’aniré a França, Biel, digué anit el senseres a l’amo del bar. Allí els pobres desgraciats com jo estan més considerats que aquí, li deia mirant en terra. I com que els francesos són molt educats i considerats amb tothom, als que som com jo els diuen clochards. Que sona de bé: clochard. De categoria!

Afegeix un comentari