marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 d'agost de 2008
1 comentari

EL GALL DE SANT ROC

La lluna –més aviat lúnula- en creixent a penes podia mirar res. Els estels començaven a prendre posicions per dibuixar un firmament de circumstàncies. Les dues parelles es disposaven a sopar a la terrassa del pis alqueriablanquer acabat de muntar pels amants més joves. De la peixateria amiga havien comprat quatre talls d’emperador fresc i el farien torrat acompanyat de pebres escalivats. A les viles de l’illa que xaloquegen, els sorolls tenen una altra textura, pensa el més vell dels quatre mentre deixa anar la mirada per les tanques veïnes que acaben abruptament a la mar, que vigila. Badoc de mena, es deixa endur per les exhalacions d’aquella terra amb molts de macs i encara més macolins. Es deixava prendre per l’amabilitat plena de paratges i persones, una cordialitat fronterera amb la malenconia, que
afegeix enters al seu retiment incondicional a aquelles contrades.

Les flaires de l’emperador que es feia a la planxa, el feren retornar a la taula parada, a la conversa passada pel capficó de feia una hora a la cala de sempre, que té una llum especial quan s’inicia el crepuscle i només hi queden els que no van de sol, sinó d’aigua passada per lectures i altres confidències a cau de saladina. És quan para esment a l’ample galliner de la tanca veïna a la terrassa que veu dalt d’un llimoner la silueta d’un gall. Hi deté la mirada i s’adona que no té cap, que és un gall decapitat. No pot ser mai! I s’adona que es mou, que fins i tot bat les ales per pujar més amunt. Però no li veu el cap.Vol fer partícip de la descoberta els altres tres, però no s’atreveix. Ben segur que mentre hi paraven esment, el gall decapitat s’hauria esfumat. Tant de sol, l’havia insolat? Estormeiat davant allò que no sabia definir, sent una veu d’home gran, molt gran, que li diu que acaba de veure el gall de sant Roc. Que apareix cada any, aquell gall de capitat, a la recerca d’afortunats que el sàpiguen descobrir. Tindrà un bon any, augura la veu vella. Ell la cerca inquiet i la troba al pis veí. Un vellet assegut a una cadira baixa, amb les dues mans sobre el bastó, dret com un fus, i una llosca al queix dret. Bon vespre, com anam?, el saluda amb la cordialitat que li han ensenyat. És la seva dona que li demana a qui saluda. Al vellet, foi!, que no el veus?. Aquí no hi ha ningú, aquest pis està tancat fa anys.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. M’ha agradat molt aquest petit conte que has escrit. Fins i tot crec que ara miraré amb més simpatia els meus veïnats amb plomes.
    Està bé això d’escriure cada dia petites historietes, crec que m’hauré de pensar seriosament això de fer-me un bloc. Ja m’explicaràs com s’ha de fer.
    PD: ha quedat molt afavorit el gall de Sant Roc, realment semble que no tengui cap.
    BESADES!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.