A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

26 de gener de 2009
Sense categoria
4 comentaris

Frases d’artista

 Isidre Nonell ha passat a la història tant per la seua obra plàstica com per les seues frases lapidàries. Dues d’antologia, la primera:”jo pinto i prou”, que volia tallar les discussions en què s’embarcava quan no podia reeixir-hi dialècticament. L’obra, però, desmenteix qualsevol manca de compromís ideològic. La seua pintura, com ara la de la foto: “Esperant la sopa”, de 1899, prou que ho mostra. Nonell és, sobretot, el pintor dels marginats: sentia una intensa seducció pels colors greus dels barris deteriorats.  L’altra frase és: “la vida ja me la guanyo; el que passa és que no me la paguen”.  (n’hi ha més) 

  Una frase ben redona i càustica, amb molt de sentit comú i, sobretot, que desvetla una gran realitat en el món de l’art. Una realitat que es desprén de la manca de sintonia entre el valor d’ús i el valor de canvi, que diria un marxista. O entre la qualitat i la cotització de mercat. També en un determinat moment, a l’artista li oferiren pintar toreros i ell va dir que no volia fer “cromos”.    
    Nonell, com tants altre artistes de l’època, encarnen la passió arravatada per la creació, envers la qual senten una atracció indissimulable i a la qual s’hi dediquen amb una esperit religiós. Perquè el bon pintor, com el bon poeta o el bon novel·lista, pinta o escriu quan no pot deixar de fer-ho. I convé recordar-ho ja que se situa a les antípodes del que ocorre en aquesta postmodernitat plena de frivolitat i cinisme.  

  1. El teu escrit m’ha recordat una conferència de José Luis Sampedro que va organitzar el meu institut i a la qual hi vaig assistir quan feia COU. No sóc molt amic de frases cèlebres però reconec que aquelles paraules m’impressionaren. De fet, la conferència durà probablement dues hores llargues però no recorde pràcticament res més. Aquella cita però, quedà gravada a la meua memòria, sense jo fer cap esforç: alguna cosa dins meu, aliena a la meua voluntat, ho va considerar oportú.
    Pense que una noia va preguntar Sampedro al voltant de la vocació escriptora; un dubte existencial del tipus “Com pots saber si eres vertaderament un escriptor?”, o alguna ximpleria semblant, d’altra banda, coherent amb l’edat dels qui assistíem a la xarrada. Per respondre a la pregunta, féu servir unes paraules que va atribuir al ballarí rus Nureyev: “Si puedes, dejalo”. Tan senzill com això.

    Fins aviat!

    Didac 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!