marginàlies

No dissimula gens a l’hora d’expressar el seu capteniment: fixa la vista en un punt i la manté ferma fins que l’objecte pres es desdobla, signe inequívoc d’abatiment de la mirada i d’inici de capbussada
ell endins. Ho conta sovint, que practica aquesta mena d’autohipnosi, des que l’accident de moto el deixà prostrat a la cadira de rodes, ja fa més de deu anys. Venia de l’institut i un cotxe se L’endugué per endavant. Na Immaculada, l’amada que anava ben presa a la seva cintura, morí a l’acte. I ell, mort en vida. Un calvari a l’Institut Gutmann; ganes irrefrenables de finir; un pare i una mare col·lapsats. La volta del cel sobre una voluntat extenuada i la decisió d’iniciar una nova manera de tutejar la vida: en un centre d’escorrialles humanes devorades per tota casta de tòxics.

No era per ell, aquell centre, li digueren quan hi anà, decidit: no responia al perfil de necessitat que atenien.

Com que no era bon perfil, el seu, els digué. Quin millor perfil per logotipificar la misèria que una persona amb forma de quatre lliscant com un escurçó graponer en lloc de caminar? Davant la seva tossuderia, pactaren quinze dies de prova. I superà l’examen, vés per on. D’això en fa sis anys i ara
mateix se’n cuida de la secretaria i de les relacions externes. Adesiara s’autohipnotitza per regurgitar l’agrura mesclada amb l’odi i el fàstic que sent per ell mateix, i poder escopir-la als peus de l’escala que li impedeix pujar al pis on dormen els companys. És quan se sent tan aclaparat, que somnia que pateix la síndrome d’Ekbom o de cames inquietes. I és en patir aquest malson de ser hoste de l’acromelàlgia que retorna a la seva darrera lliçó en la que, per acomiadar els alumnes, els digué la sentència de Ramon Llull que fa: “Hi ha una saviesa del seny i una saviesa –més alta- de la follia. Per a l’alta vida de l’ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia”. A la tercera vegada de repetir-la poc a poc, se li apaivaga l’ofegor.