marginàlies

Un dels dos homes que avancen lentament per la riba feia temps que havia decidit no ser, volatilitzar-se, i s’havia amistançat perillosament amb la caquèxia. No en sabia les causes, del concubinatge, només intuïa les males arts del dolor com a reacció a un amor desdenyós. A l’altre, que li dóna la mà, no li feia res prendre aquella senalleta de detritus humà i passejar amb ella per Atenes com si fos el personatge més cadavèric de la millor època del cretenc Domínikos Theotokópoulos.

Havien decidit anar a l’illa d’Hydra la nit anterior, sopant vegetarianament al “Neon” de l’atenenca plaça Omonia. Era l’onze d’agost del mil nou-cents noranta-nou, a migdia, i l’home
bo, qui dóna la mà al caquèctic, estava convençut que l’eclipsi de sol que en aquella hora començaria a fer-se visible obraria el prodigi de ressuscitar l’amat. El darrer eclipsi del segle vint, es deia amb un deix malenconiós, havia de fer possible un renaixement. S’assegueren un davant l’altre a un dels bars de la riba, estibada de badocaires emperesits per la calor extrema. L’amat amistançat amb el raquitisme s’havia d’acarar amb el sol batent, així ho havia disposat l’amic. No s’atreví a mirar fit a fit l’astre major a la recerca de la llenca eclipsada, però la percebia amb nitidesa, estranyament, i se li feia molt més present la part minsa opacada que la fulgència. Fou en aquest confús instant que es tocà un estrany formigueig al front, una corrua eixerida d’insectes que li picaven l’ullet. I de cop, els versos de Kavafis:

“La
bellesa tan molt he ullat,

que
plena n’és la meva vida”.

Els digué a l’amic com calia que fossin dits i no en calgué cap resposta.