NAVEGANT A LA DERIVA (I)

Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés caminar per sobre la mar nostra els xamans que es desgargamellen pronosticant jorns anticilònics m’enfortiria per poder sortir d’aquest desert de miratges on estic mans fentes. Si l’amor té cap i cor deu ser allà deçà d’aquest arenal que m’encega. No esperar res costa molt i comporta dedicació acurada. No és cap bagatel·la afaiçonar la desesperança. Tan dura és la feina que, a moments, en plena defallença, s’encén una llumeta que lamentablement no troba cap sant per encomanar-li miracles.

Ai, que són de minses les messes, enguany! No guany per disgusts ni per pagar allò que m’exigeix el senyor de l’espoli. Cal virrei diuen que està força desguarnit, que no seria gaire dificultós assaltar el palau. I si es dugués a terme l’assalt i s’aconseguís fer fora el gorà, un bon gruix de súbdits faria sonar el clàxon dels seus automòbils en senyal d’alegria. Fins i tot els més brètols del jovent es banyarien a la plaça amb brollador per celebrar la gesta. Jo no.
Estic sol i molt cansat a casa sense cap més moble que el llit sense parament ni més  companyia que el so incessant de la trencadissa de les vísceres de les emocions. Es fan mil bocins i patesc com si es trencassin incomptables ampolles de perfum. Voldria tenir a mà un mirall per espantar-me de la fila que faig.

Voldria poder fer una esnifada llarga, llarguíssima, infinita de cinisme per creure’m un fracassat, un derrotat i no un supervivent.

Afegeix un comentari