marginàlies

Les envestides que darrerament patim els catalanoobrants de part d’alguns destacats vigilants de l’ortodòxia mesetària m’aclaparen amb incògnites que fa mal d’aïllar. Incerteses gens retòriques per molt que algunes ho puguin semblar a la primera llambregada. D’entrada, per ventura la més contundent: ens prenem seriosament que estam en perill, que aquesta tropa no va de bromes? I immediatament la subsegüent: a qui feim corresponsable d’aquest neguit? D’aquest cap en surt escopit cap a un altre que em demana seriosament si la clau de volta de tot plegat no serà que tenim ben interioritzat i assumit el destí de reserva, de cleda, i no de poble adret.

I em faig endins: és possible que ens sentim els culpables dels problemes de la metròpoli? No estarem acceptant la culpabilització de la víctima, l’estratagema dels abusadors i dels dèspotes? A més d’estupor i estaborniment, al gruix dels conscienciats aquestes filípiques sense cap ni centener els inoculen el desànim. Com contrarestar aquesta desfeta? Quins antídots hem estat capaços d’activar contra els efectes d’aquest verí? Som plenament conscients que aquests bàrbars ens volen sotmesos? Està ben clar que el “Manifiesto por la lengua común” és un torpede a la línia de flotació dels governs amb llengua pròpia. Aquests, han actuat amb la diligència necessària per cloure la veta d’aigua oberta en els seus vaixells? Són ells, tanmateix, els qui han de liderar la reacció perquè és contra ells que es dirigeixenles invectives. La  resposta primera, no hauria de ser dissenyar l’entramat legislatiu oportú perquè insensateses com aquestes deixin de minar el seny, el coneixement i la pau que tenim el dret de gaudir? Aquests governs amb llengua pròpia, són virregnats o poders privatius?