A migdia, sortint del bar on he fet un cafè bullent per molt que la calor embafadora aconsellàs aigua o un refresc glaçat, he trobat un molt bon amic que, amagat rere la màscara preceptiva, unes ulleres de sol ben obscures i un capell panamà elegantíssim, no ho reconegut d’entrada. No ens hem molestat a
La gent mallorquina d’Inca està de festa, avui. Festa pandèmica, enguany, que no arribarà a ser sarau, desgraciadament, per honorar sant No i sant Ne, com els deien un temps a sants Abdó i Senén. Segons la tradició eren de Frígia, antiga regió occidental de l’Àsia Menor colonitzades pels grecs, però es dubta de la
La fiscalia espanyola segueix tractant com a ostatges els nostres presos polítics i revenjant-se’n privant-los del tercer grau penitenciari. S’han de reeducar o, millor, reprogramar, clar; els han de rentar el cervell amb poms d’aritja perquè les idees que expressen com ho fan els lliberts i els anhels de llibertat que manifesten amb absoluta claredat
Ser un mirall a recer del vidre de la finestra que sap viure els horitzons del pensament. Fugir de la solitud que davalla en riu per retenir la pluja d’oxigen. Passar ran de les parets de les ciutats que espien la vida dels que la fan ballar i amaguen els llençols al cel que sempre
Avui fa 40 anys que moria Joan Ballester i Canals (Barcelona, 10 de febrer de 1913 – 27 de juliol de 1980) , un patriota en el sentit més ple de la paraula, que el 1970 la dictadura franquista va jutjat i condemnar per propaganda il·legal. De quina propaganda es tractava? Un mapa dels Països
Una veu blanca violinada bressola el pa sense llescar. S’enlaira el prec afligit de la mare fendint el verd untat de foc dels penyals. No s’han traçat els camins perquè fruitin ni per fer fretura de la terra. La veritat mai no engendra vida, diuen els penyals de foc untats de verd. Ballen sense gràcia
Costa molt, retenir un instant absolut per perllongar-lo en el temps. Per això, quan s’esdevé el prodigi, no te’n pots desprendre. La foto que il·lustra aquesta nota aconseguí perpetuar l’ànima completa d’un instant i per això és prodigiosa. L’autora, n’Esperança, la filla, va poder i saber captar el moment precís en què el meu preceptor
Deia que li agradava d’allò més obrir els balcons dels somnis i encegar-se amb la llum que el prenia com si fos un nadó tret del bany i mostrat a tothom teatralment com si tingués natura messiànica. I que s’havia acostumat tant al silenci absolut de les somniades, que no podia suportar cap estridència, en
Agusa tots els sentits i esmola les ungles, marrec, que la vida res no regala i els rapinyaires trinxen el repòs. Fes camí per conèixer, per encuriosir el saber, però mai no defugis els somnis per molt que no en marquin, de camí, car no es volen perdre cap detall del món i de tot
Avui, dia 22 de juliol, fa 51 anys que les Corts Generals d’Espanya, a proposta de Francisco Franco, el seu cabdill, designaren Joan Carles de Borbó i Borbó, com a cap de l’Estat espanyol, a títol de rei, en morir el dictador. Al mateix temps, el declararen Príncep d’Espanya. Tot molt democràtic, com es veu,
Avancen les ombres lliurades dels cossos. Les ungles rapinyen pells imaginades. La veu infecunda escup a les pedres. Les passes no dansen ni els gemecs declamen. Sens camins ni solcs exulta la terra, s’estronquen les fonts, la sang es constel·la. Res no fa possible el retorn als ulls primers que triaren la llum de la
El dia de santa Margalida de 1945, quaranta-quatre dies abans de la rendició del Japó, que suposà l’acabament de la Segona Guerra Mundial, partia Paul Valéry, qui considerava que la guerra era una massacre de persones que no es coneixen, en benefici de persones que es coneixen però que no es maten. Escriptor, poeta, i
El temps ja no fa profit, diu amb la veu encara tensa, mirant-se les mans que han tornat rebeques i sense força. Les mans que l’han precedida sempre i ara ja no poden fer-li d’ambaixadores. Les mans són les eines del cor, li ensenyà una tia que diuen que morí en certa olor de santedat.
La bombolla se sent astre poderós, hom diria, i just després de ser creada i d’emprendre el vol es converteix en un esquit de sabó aigualós que cau a terra prenent-se tot el temps del món. La criatura que l’ha feta, en veure com desapareix, diposita tot el misteri que li ha generat la seva
He sentit –n’he tengut el sentiment, per precisar el sentit- Jordi Cuixart, president d’Òmnium, avui matí conversant amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Escoltar-lo en directe reconfortava una mica, poca cosa, tanmateix, perquè segueix sent un pres polític per major vergonya d’un estat clarament en decadència. L’he sentit afermat, encoratjador, armat tant de valor com