Hieró II, el tirà de Siracusa segons les cròniques, que va viure, se suposa, entre el 306 i el 216 abans de Crist, va lliurar una bona quantitat d’or i plata a un argenter perquè li fes una corona. En tenir-la, desconfià que l’argenter hi hagués posat tot l’or i la plata que li havia
Ja s’ha dit prou que la COVID-19 ens ho ha fotut tot a l’aire deixant al descobert les falses seguretats que ens havien fet creure que érem superéssers amb poders sobrenaturals, o quelcom semblant. Ha bastat (?) un superagent infecciós amb una capacitat destructora mai vista per obligar a fer una aturada de món, cosa
Convertits en florets, els poemes desafien la sobergueria i l’ensopiment de qui divaga i llegeix de reüll, molt de pressa. Els versos traüllen indomables per les estepes de les idees amb la incorrecció per bandera, ara camarlencs llavors drapaires, per deixar el paper i ser memòria.
Baixa la claror i el tragí esbojarrat de les gallines. Els verds s’apaguen sense presses en escampar-se una mola de núvols gens vistosa. L’aire juga amb la piuladissa estentòria dels gorrions que sempre tenen quelcom a dir. Callen els camins que fa temps que no retenen cap rodera ni recorden cap història per engrescar els
Els gazanencs ja porten quaranta-sis dies confinats (s’avançaren tres dies a l’inici oficial) i la tranquil·litat gairebé absoluta segueix presidint la finca, senyal inequívoc que tots estan bé i que suporten amb resignació tan franciscana com heroica l’enclaustrament. Un d’ells, amb tanta burla com gràcia, considera que ara ja són plenament “marginats de clausura”. Essent
El 22 d’agost de 1888 a Sulaymaniyah, Iraq, un meteorit va matar una persona i en deixà baldada una altra a conseqüència d’una pluja d’aquests objectes que durà deu minuts i que destruí les collites. El governador d’aquesta ciutat n’informà el soldà de l’imperi otomà Abdul Hamid II enviant-li, a més, una mostra dels meteorits
L’oboista debades fa estremir la plaça estibada de gent feliç de ser ignorada. El músic, de sempre ha dubtat que els sons nous sucats a l’insomni servissin de res més que d’estripadors dels silencis amb més coneixement. I tanmateix, en tocar migdia, cada jorn, pren l’oboè i ocupa el lloc de la plaça que l’acull
Els llibres no es faran seus els carrers, avui, i tant de bo la seva festa prengui, ni que sigui momentàniament, el protagonisme al martelleig anguniós de les noves de la pandèmia que sembra d’oblit la memòria dels que no l’han pogut esquivar i hi han deixat la vida. I tanmateix el que ens cal
El coronavirus ens ha fotut les nostres relacions personals en l’aire i per mor d’ell s’ha instaurat un control social que és possible que no se’n vagi quan s’esvaeixin els deixants de la pandèmia, circumstància a la qual probablement no hi prestam l’atenció que caldria, ni en feim els crits d’alerta necessaris. En aquest sentit,
Assegut en terra, mirant la finestra de la cambra on calla i veu el que mai no dirà que veu, s’afanya per apropar-se com més millor al que no es diu per por, a allò que no es manifesta per excessiva prudència, a les ombres del desitjos que no s’atreveixen a alçar la veu, a
La pandèmia és la guerra, diuen els de les medalles per molt que no hi valguin bales. Toc de queda i de l’asèpsia, els contagiats s’aïllen l’estadística s’imposa. El morent demana un bes de comiat de qui estima i el clam no retorna llavis. Els morts superen les fosses amuntegant-se en palaus de gel, de
Després de la brusquina matinera del sisè diumenge confinat, el caragol ha pujat a un bri pelat, ben sec, qui sap si enganyat per algun congènere tan poca-solta com indesitjable que li ha fet creure que al capcurucull hi havia una exquisidesa. En el món dels helícids la maldat també hi deu ser present, com
Els meus preceptors, sis i tres anys, ja no poden pus: el confinament els presenta una factura excessiva i això que ells, afortunadament, poden estirar bé les cames, tirar la vista una mica lluny fins a trobar la mar i, en les nits estirades, identificar els estels que formen els carros. I tanmateix enyoren els
Llegir ho té tot bo, raó per la qual embelleix en grau màxim, però el que més apassiona és que tota lectura, de manera explícita o no, et remet a altres lectures i a altres autors als que acudeixes gairebé necessàriament en fer una aturada per abastar totalment la lectura que tens entre mans i
Prenent el títol d’una cita d’Ernst Jürgen (Tot açò pertany a l’esperit del temps) Martí Domínguez ens fa capbussar en el nazisme i el paper que varen jugar diversos científics alemanys en l’holocaust. I també de la utilització, a voltes la manipulació, que el nazisme va fer d’estudis científics per justificar l’extermini de jueus, comunistes,