No som aficionat als cotxes, utilitaris o de competició, raó per la qual no en sé res més que allò que veig, sent i em conten els coneguts que en saben la mar. De tota manera, de sempre m’ha cridat l’atenció la manera que tenen els fabricants de posar el llinatge als seus models. En
La mirada que grimpa pels penyals de l’angoixa, els dits humits als llavis ressecs de la luxúria. El pa que no assacia, l’aire que vol bandera, la mar que no plany l’alga… I si no vingués l’alba? Si no fugís la nit?
A la llibreria Drac Màgic, de Palma, s’ha presentat anit la darrera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, “Quan el cel embogeix”, editada per la calongina AdiA Edicions. Vidal Ferrando és autor, en prosa, de “Les llunes i els calàpets”, “La mà del jardiner”, “L’illa dels dòlmens”, “Amors i laberints”, “Els miralls negres” i “La ciutat de
Abalconat sobre la ciutat que tant estima, per molt que darrerament la trobi brutanxeta i que no hi vulgui viure perquè considera que el xucla, només sent la coïssor de la melangia dels estúpids. Tot el panorama esplendorós que abasta amb la mirada no li fa cap altre efecte que el reveixinament de la pena
A Can Gazà, sobre l’escalfapanxes del menjador, un peu de ferro i dues formes per eixamplar sabates formen un conjunt escultural que fa mirera. Les tres peces pertanyien a una dona valenta de fa molts d’anys, quan els oficis i l’artesanat encara estaven fortament humanitzats. L’ataconadora, com no podia ser d’altra manera, era una donassa
La meva tia Maria, la germana de ma mare (en tenc una altra, germana de mon pare) té 87 anys i encara que en tingui un record molt vague, ha fet ranxo amb son pare i la resta de germans. És “fabricanta”, el nom que reben a Bunyola les dones que treballaren a la fàbrica
Els carrers d’ulls morts desatenen la urgència del bes que cerca amb desesper uns llavis i la set del camell que ha entrat al cos de l’agulla. Els que hi viuen sense sentir-se les necessitats d’afecte miren com passa el tren de les tres estibat de rellotges que ja no marquen les hores del silenci
Li falta coratge per cridar que se sent l’ombra del cor esvalotada, que li oprimeix la post del pit i li omple de pues el pensament fins a convertir-lo en figa de moro. No vol anar a l’origen indiscutible d’aquest estat que el manté estacat en la irascibilitat que frega l’agressivitat màxima i de cop
La mirada trontolla i la llum dubta. Els sorolls titubegen el tacte es desficia s’estronca la veu. La mort no s’encanta.
Deia son pare que n’hi ha molts per tot que són com l’ase d’Artà, que en veure el bastaix ja suen. Ho diu de la butaca estant de l’hospital on es recupera d’un infart cerebral lleu que li ha afectat la part esquerre del cos. No sap ben bé perquè ha dit la sentència, se
Ha dinat poc, una albergínia farcida de verdura, una galeta d’oli, tres glops d’aigua, una taronja clementina i un cafè ben curt i sense sucre –que el contamina, assegura- i que fa assegut davant el televisor per assabentar-se atropelladament de les notícies que els poderosos volen que sapiguem, es diu a ell mateix entre dents.
Avui, dia 18 de febrer, és la festivitat de Fra Giovanni de Fiesole, o Guido (o Guidolino) di Pietro, més conegut per Fra Angelico (1387?-1455), pintor dominic, mestre de la llum, beatificat el 1982 pel Papa Joan Pau II, qui dos anys més tard el declarà patró dels pintors catòlics. I avui, també, fa vint-i-nou
Els qui ens hem aproximat a la figura de Joan March Ordinas a través, essencialment, dels estudis acurats i rigorosos de Pere Ferrer –probablement qui millor coneix el financer- i, ensems, a l’obra, a les obres i al pensament de Joan Mascaró i Fornès, trobam en l’esplèndida novel·la de Sebastià Alzamora “Reis del món” (Proa,
El lledoner que vigila i oxigena la llar dels meus preceptors, avui, havent dinat, els ha acollit com en els dies de calda, que celebram la seva ombra agomboladora. En acaronar-li el tronc m’ha semblat sentir-li la saba inquieta, ostensiblement agitada; com si em digués que no sap com tractar aquest temps esvalotat, estrany i
Blaumut acaba d’editar el seu quart disc, “0001”, un gran treball tant per als blaumutants com per als que encara no coneixen el seu influx aviador d’exquisideses. Després d’escoltar-lo per primera vegada i d’una tibada, sense esperar a pair-lo com reclama, per intentar definir tot allò que m’ha fet sentir, se m’ha acudit de fer