HAN QUEDAT ELS ULLS DE CENDRA
han quedat els ulls de cendra que dispensaven els mots, la fúria de la llum que feia callar els estúpids, el pol·len de les certeses que sols afecta els incrèduls, el camí fressat del llibre que et solca pit i espinada
han quedat els ulls de cendra que dispensaven els mots, la fúria de la llum que feia callar els estúpids, el pol·len de les certeses que sols afecta els incrèduls, el camí fressat del llibre que et solca pit i espinada
Arriba al control de seguretat de l’aeroport una hora i mitja abans del seu vol i en arribar es troba la zona estibada de gent. Aixecant el cap entra tanta gentada, s’adona que només hi ha dos mòduls de control operatius. No aconsegueix saber què passa. Ni cap guàrdia civil ni cap altre personal de
Avui la poesia celebra el seu dia per molt que cada dia i a cada instant no deixi de dir clar i fort ni de convocar la bellesa que ens dignifica. Mai no ens acabarem els versos que fins ara s’han escrit i que esperen la lectura més perepunyetes, ni els poetes que parlen sempre,
“Dulce et decòrum est pro patria mori”, apareix just en acabar la pel·lícula “Johnny got his gun” -entre nosaltres “Johnny agafà el seu fusell”- escrit en vermell per més impactar, avançant-se als crèdits. I si la pel·lícula ha envaït la seva zona de confort fent-la malbé, el vers d’Ovidi no fa més que clavar-li la
Anit, a la Llibreria Quars de Palma, Cristina Ros, directora del diari “AraBalears”; l’editor Josep Lluch i l’autor, Sebastià Alzamora, han presentat la novel·la “El federal”, basada en els fets del “Foc de la Bisbal” que tingueren lloc el 6 d’octubre de 1869 en aquesta població empordanesa. Prop de tres mil homes federalistes s’alçaren en
obrint la boca com si fos avenc endormisca els udols que mai no troben cap resposta i s’esforça per enviar un crit d’auxili: sols voldria ser qui, com si fos instrument, frega la pell de qui desitja i se sent a plaer amb el silenci
No sé com, però ha passat: avui horabaixa m’he assabentat -amb tretze anys de retard, quina atrocitat!- que avui se celebra el Dia de la Poesia Catalana a Internet. No sé com m’ha passat per alt fins avui, però així ha estat. És ver, tanmateix, que el “dia” , de la poesia i de tantes
El cuidador aprofita la pausa tranquil·la abans de dinar per llegir Proust i la seva presonera en el punt que diu que la mentida és l’instrument de conservació més necessari i àmpliament utilitzat: “Hi ha res més habitual que la mentida, ja es tracti d’emmascarar, per exemple, les debilitats quotidianes d’una salut que volem fer
res no mena a cap prodigi ni a ciutadelles daurades tot es parasita en tèrbols i esporuguits clars de lluna
El senet és una planta lleguminosa del gènere Cassia, principalment la Cassia obovata, de tronc tortuós, fulles compostes de cinc a set parells de fulloles, llegum membranós tot inflat i amb crestes; és amargant i té aplicacions medicinals com a purgant i aperitiva. La sal de Madrid -o sal anglesa, o de Figuera- és un
Comença a caure -o a posar-se- el vespre, una hora poc propícia per als malenconiosos. Curiosa, la malenconia, coneguda també per “bilis negra”, és a dir, forma morbosa de la bilis que, segons els antics, influïa en el caràcter fent-lo tornar trist i irascible. I d’aquí la tristesa vaga, ombrívola i duradora, com també la
si escrivís ho faria amb raor: la pols del paper desemparaularia si escrivís, ara, seria per oblidar
Fa vint anys dels atemptats de Madrid (a les estacions d’Atocha, El Pozo, Santa Eugenia i el carrer Téllez). No sé què feia, fa aquest temps, com se sol demanar en dates molt assenyalades; “històriques”, les solen qualificar. Era dijous i, per tant, dia feiner. No puc precisar més. Em vaig assabentar de la desgràcia
Tus regularment i improductiva. Els seus constipats no canvien de conducta des de fa anys: acumulació de moc al nas que li produeix un mal de cap molt primitiu i picor a la gargamella que el fa tossir sense expectoració i que, en conseqüència, se li irriten les cordes vocals enfosquint-li i esquerdant-li la veu.
la pluja, sota el paraigua, és molt més impetuosa: desdibuixa el panorama i desorienta la mirada no obstant, és quan veig ben clar que no som pedra fitera, cap camí no porta on som ni per trescar dins meu hi ha mapes, senderols o llinyes.