Avui, festa de sant Ramon Nonat (religiós, mercedari i cardenal no parit, sa mare morí el dia abans de ser tret del seu si amb un estri tallant, el 1204) Richard Gere fa setanta anys. I en fa 152 que morí Charles Baudelaire. I 46 que morí John Ford. I, sobretot, 22 que morí la
El feixisme de llibre, i per això, farcit de pinxos de taverna cada cop més virulents, que ja és al Parlament de les Illes Balears, al Consell de Mallorca i a l’Ajuntament de Palma, no té cap més objectiu a l’arxipèlag que assetjar, difamar, atacar i destruir com sigui entitats, persones, projectes, programes o accions
Nit inquieta convulsions de l’aire fiblons de vent que desmunten empares i embrollen l’alenada El llop udola mentre la mort davalla lenta l’escala blanca del sanatori que li fa de refugi Un déu que prega l’almoina que cotitza un pobre, rei el bé que emmalalteix i el poble que amorria
L’escala interior de l’hospital vell ja no és espai per secretejar ni via transitada. Segueix sent, això sí, l’auxiliar de la claustrofòbia de les persones que pateixen aquest mal que desespera i la drecera dels qui van apressats, habitualment membres del personal que hi treballa. Però ja no parla i no parlant, acompanya poc. El
Ha plogut amb intensitat diversa a molts indrets de l’arxipèlag, avui. En feia molta falta. A Palma ha plogut bé, vull dir sense fer estralls, com si fos pluja d’hivern, la bonifàcia. I ja se sap que quan a l’estiu fan ruixats d’aquesta mena, les platges es buiden i els carrers ciutadans s’omplen de gent
Ningú no recorda el dia que va descobrir la seva ombra i seria bo que el cervell retingués per a sempre el moment precís perquè és el primer encontre veritable amb les conseqüències de la llum. El meu preceptor menor l’ha descoberta avui, ben d’hora, i s’ha pres tot el temps del món per prendre-li
Un besavi patern meu, Nicolò Conte, era napolità i per caprici, desconeixement o arbitrarietat dels funcionaris espanyols acabà sent Nicolás Conti i aquest llinatge és el que heretaren els seus néts i descendents. Jo no el port, però m’agradaria poder canviar-lo pel propi del besavi. Nicolò Conte era calderer o peller, que és com se’l
Els que tenim una tirada especial per als llibres, als que els necessitam com el pa i el lleure, que ens arribi un llibre que té molts d’anys, ens reconforta de manera especial. En el Taller Marginàlia de Can Gazà en rebem molts als quals intentam allotjar de bell nou i entre aquestes recepcions, a
L’arada retuda que no vol ser ferro vell ni andròmina de ferroteca, el rovell que l’impregna, la pols que l’amaga, el silenci que l’acotxa. No hi ha bístia que l’estiri, ni mà disposada a prendre el mantí i tirà dret amb cançons o sense. I la terra espera, sempre, perquè tots hi acabam, en terra,
Just entrar a la carretera de Campos, en acabar-se l’autopista de Llucmajor, el reproductor de música del cotxe em feia sentir les “Imatges del cor”, una peça de Lluís Llach per a la sèrie de televisió del 1990 “La forja de un rebelde” basada en la trilogia autobiogràfica del periodista i escriptor Arturo Barea, considerada
Amb el preceptor major assaborint una bola de gelat industrial de vainilla pagat a preu d’or (dos euros, certament, és una exageració) i el menor dormint en el cotxet auxiliar, hom podia aventurar-se a recórrer com si fos un visitant vingut del nord on la gent és espriuanament neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada
El dia a Can Gazà ha fregat tant la bogeria, hem nedat tant dins les basses del surrealisme més destil·lat, amb l’esglai a tall de boca, que en caure el capvespre hom desitja profundament que tot desaparegui i que sols el silenci faci mal dins la boca, com el pa dur, tal com ho diu
Les apotecaries ja no disposen ni d’apotecaris sensibles als batecs de la terra que ens nodreix i hem abandonat miserablement, ni de rebotigues per conspirar i armar de raons activistes i poetes, ni d’ateneus obrers per poder dir el nom del porc amb tota causa al governant de torn que sempre s’aprofita del feble per
Els viatges de les persones que estimes són molt desitjats entre d’altres raons –qui sap si la primera- perquè saps que els viatgers estimats tornaran amb un present, en el meu cas normalment un llibre. I el millor de tot és que mai no fallen. Una persona molt estimada ha estat una setmana a Porto
Quan la mar nostra, la Mediterrània, s’està convertint en la pitjor i més sanguinària frontera entre Europa i els països africans; quan l’”Open Arms” es romp tot el que es pot rompre per salvar vides humanes, que una ministra en funcions com l’espanyola Carmen Calvo digui que tots, estats, persones físiques i jurídiques ens hem